El tortell de reis és un dels costums gastronòmics més tradicionals de les nostres llars. Són ben pocs els que no en mengen o que no en segueixen alguna de les seves tradicions, com són les del rei i la fava.

La cultura popular té una forma d’explicar l’origen del tortell molt poètica. En el Costumari Català de Joan Amades s’explica que la Mare de Déu, en saber que no tenia res per donar als tres reis que havien portat or, encens i mirra al seu nadó, va esclatar en llàgrimes. Uns àngels, en veure la seva pena, van baixar del Cel per besar al nadó i, en fer-ho, de les seves ales es va desprendre una pols blanca i fina. La Mare de Déu, amb aquesta farina, va fer una coca i la va oferir als reis, excepte un tros, la part de Déu, que es van menjar uns ocells en el seu nom (arran d’això va acabar sent tradició que aquest tros reservat es donés al primer pobre que truqués a casa). Hi ha una dita que diu que quan el cel esclata de color, o quan plou i fa sol, la mare de Déu fa coques. Es diu que, mentre ella pastava la coca, plovia i, perquè s’hi pogués veure, el sol lluïa i el cel era rogenc.

Antigament s’acostumava a guardar un tros pels familiars que no podien estar presents al dinar. Una de les creences era que, si passaven molts dies fins que els hi poguessin donar, i no es florien, era un senyal de salut i benestar per a aquests familiars. Una altra creença d’aquell dia és que, com que Jesús va convertir l’aigua en vi, a les tavernes, i en no poques cases, es barrejava el vi amb aigua, amb la convicció que no perdria qualitat ni color per ser el dia que era.

De postres, el tortell de reis o la coca s’ha menjat a terres catalanes i occitanes des de temps antics i és dels pocs costums que ha sobreviscut el pas dels anys. El seu origen, ja des d’una mirada més històrica, és força controvertit (passa sovint en tradicions arrelades des de fa segles). Un possible origen del tortell de reis són les Saturnals romanes, unes festes paganes que es feien del 17 al 23 de desembre. En elles es celebrava la fi del període més fosc de l’any i l’inici del nou període de llum, amb l’arribada del solstici d’hivern. Saturn era el déu agrícola protector dels sembrats i el garant de les collites, juntament amb Cronos. Les festes tenien certes similituds amb el modern Carnaval, amb desobediència a les normes i inversió de papers socials. Les festes començaven amb un sacrifici en el temple de Saturn i seguien amb un banquet públic, amb abundància de menjar i beure, i també amb altres excessos de l’època. Un dels menjars més populars de les Saturnals eren unes coques rodones amb figues, dàtils i mel. A l’interior s’hi amagava una fava seca, símbol de prosperitat, i a qui li tocava era aclamat “rei per un dia”. Altres versions diuen que la fava s’amagava per la casa amb la mateixa finalitat i calia buscar-la. Val a dir que és força habitual, en les cultures antigues, la relació del pa amb el Sol. El pa era un producte normalment de forma rodona i cuit al foc. Per això els pans i els pastissos eren característics de les festes dels solsticis.

Sigui com sigui, a la França de Lluís XV, es va substituir la fava del pastís per una moneda d’or. Es diu que va ser un cuiner per fer-li una gràcia al nen. Aquesta tradició es va popularitzar posteriorment per tot Europa. A Espanya, Felip V va canviar la moneda d’or per una figureta i va tornar a introduir la fava, però ara amb una connotació negativa. D’aquí ve l’expressió en castellà de ”tonto del haba” o “tontolaba”.

Un segon possible origen és una festa cristiana del dia de l’Epifania del segle XI, coneguda com “el rei de la fava”. Hi ha referències medievals d’Occitània i, també, una sèrie de quadres anomenada “El rei beu” de Jacob Joardens, pintor flamenc del segle XVII, que mostra la festa amb el tortell i el rei de la fava.

Al Costumari Català s’explica que, com que no tothom podia anar a l’adoració, qui trobava la fava era qui anava a l’església en representació de la família i adorava Jesús. Mentre durava l’àpat, quan l’escollit bevia, tothom s’havia d’aixecar i cridar “el rei beu, el rei beu”. Continua explicant que, si no ho feien, l’escollit tenia el dret a embrutar-los-hi la cara amb suro cremat, quedant-se així mentre durés el seu regnat. Hi ha una altra variant que afirma que es triava un xiquet dels més pobres del poble per coronar-lo com a rei de l’Epifania i fer-li regals.

Un tercer possible origen està en la Corona d’Advent, de la que es faria una versió comestible. La Corona està feta d’avet, a la que se li afegeixen quatre grans espelmes. L’Advent és el compte enrere per preparar-se per Nadal, en un temps litúrgic de quatre setmanes. Les espelmes s’encenen una cada diumenge abans del dia assenyalat. Recentment s’han anat incorporant tradicions centreeuropees, com el calendari d’advent, amb 25 finestretes superposades en un gravat amb motius nadalencs, que marca el compte enrere fins a la nit de Nadal. Tot i aquesta visió cristiana, al nord d’Europa, la corona era un símbol molt abans de l’arribada del Cristianisme, i coincidia amb l’hivern, amb els dies curts i poc lluminosos d’abans de Nadal. El cercle és un símbol universal, del cicle continuo de les estacions, i les fulles perennes i les espelmes enceses signifiquen la persistència de la vida enmig de l’hivern.

.

La tradició de la corona daurada de cartó té un origen més recent. Segons el pastisser Christian Escribà, va ser el seu pare, Antoni Escribà, qui la va introduir a Catalunya l‘any 1957, després d’haver-la vista a França en els “Gâteaux de Rois”.

El que segurament us trobareu al tortell és un vers força conegut:

Si la fava tu hi has trobat 
paga el tortell sens recança 
i no perdis l’esperança 
seràs un ser afortunat. 

I si t’hi surt la figureta 
no et quedarà més remei 
que ser coronat com a Rei 
d’aquesta festa distreta.

Tradició, sana alegria; 
formen en la taula anell, 
i mengem tan bon tortell 
en pau i franca harmonia.

Un dels formats més típics és el de massa de brioix, farcit de massapà, amb fruita confitada i llustre per sobre. També hi ha controvèrsia amb l’origen del massapà. Segons uns, prové del pa de Sant Marc de Venècia, segons altres, prové de Lüveck on va substituir el pa en un moment en què aquest escassejava, i segons altres, prové dels àrabs, com moltes altres postres fetes amb ametlles. El massapà és una barreja d’ametlla marcona i sucre. El del tortell acostuma a ser una mica diferent perquè se li afegeixen més ingredients, d’aquí que sigui una mica més fosc. Tradicionalment se li afegien tota una sèrie d’ingredients que havien sobrat de les festes anteriors, com polvorons i barres de torró de fruita.

Un altre dels formats més demandats és el de pasta fullada i nata de farciment. Durant molt de temps la nata només s’utilitzava per fer mantega. A partir del segle XVII, les cuines de les classes més benestants es van començar a interessar per la seva untuositat i lleugeresa. En un començament es recollia després que de la cocció la separés de la llet. El 1879, Gustaf de Laval, va inventar una desnatadora centrífuga que ja permetia obtenir grans quantitats de nata.

Hi ha molta varietat en el farciment, i ens podem trobar amb pastissos de trufa, crema de pastisseria o cabell d’àngel La fruita confitada típicament són cireres, taronja i pell de síndria, i també poden ser de carabassa i meló i, fins i tot, d’altres possibilitats. Sovint porta pinyons i, a vegades, se substitueixen per ametlla ratllada.

El tortell és típic a tots els Països Catalans. També ho és a la resta d’Espanya, amb el nom de “Roscón de Reyes”. I a Occitània, a on se’l coneix per Reiaume, a la Provença, i com a Corona dels Reis, al Llenguadoc. A França s’elabora el “Gâteau des Rois”, una altra mena de coca tapada i rodona, de pasta fullada i habitualment farcida de massapà, a on amaguen una fava, però no hi posen figureta. A Portugal existeix un tortell molt similar anomenat “Bolo Rei”. A Mèxic se l’adorna amb mel i dàtils, ate, figues i una pasta dolça de mantega, sucre i farina, i se sol amagar figuretes de Jesús. A qui li toqui, haurà de portar tamales el 2 de febrer, dia de la Candelera. És costum menjar-lo per berenar amb xocolata o amb atole, una beguda dolça de blat de moro. A Colòmbia es farceix de gelea de guaiaba o arequipa, un dolç de llet. I a Nova Orleans hi ha una tradició similar amb el “King Cake”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.