És l’any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans… Tota? No! Un poblet poblat per irreductibles gals resisteix encara i sempre a l’invasor. I la vida no és fàcil per als legionaris romans dels camps fortificats de Babaòrum, Aquarium, Laudanum i Petibònum…
És un resum (no textual) de la majoria dels inicis de les històries d’Astèrix, les quals tenen un final també comú: un gran banquet de tot el poblat celebrant una gran victòria, habitualment contra els romans, simbolitzant la resistència, l’enginy i la força de la comunitat. En les il·lustracions es pot veure el plat principal i més icònic, el senglar rostit, representat de manera exageradament gran, i l’abundància de menjar, amb aliments com peix, aviram, fruites i pans, i molt de vi.
Formar part d’aquest banquet significa formar part d’aquest petit poblat gal. Com a excepció, tot i que el consideren part de la comunitat, podem assenyalar a Assurancetúrix, el bard, al qual deixaven emmordassat per evitar que cantés i els arruïnés la festa amb la seva música.
La majoria de les cultures ha inclòs la idea dels grans banquets en les seves mitologies, llegendes i tradicions religioses, amb diversos significats.
Una de les mitologies més antigues, a on se citen aquests actes, és la mesopotàmica. Té els seus orígens als voltants del 3500 aC Segons aquesta, un cop els seus déus volien celebrar un gran banquet, però es van trobar amb un problema: per mantenir l’ordre còsmic, ni els deus del Cel tenien permès baixar a l’Inframón ni els deus de l’Inframón pujar a Cel. Aleshores, els déus del Cel van decidir convidar a Ereixkigal, la deessa de l’Infern, dient-li enviés a algú a recollir el menjar diví que li corresponia. Ella va triar al seu ministre, Namtar. Quan va arribar al Cel, tots els déus li van mostrar respecte, excepte Nergal, el qual no es va voler aixecar de la cadira. Com a càstig per l’ofensa, els altres déus el van obligar a anar a disculpar-se. El van avisar que no es deixés entabanar per la bellesa de la deessa i que, sobretot, s’hi estigués menys de set dies. Qui es quedava set dies, s’hi quedava per sempre. Un cop allà es va deixar portar per ella i es van estimar durant sis dies. El setè dia, ell va marxar. Ella es va enfurismar i va amenaçar als déus del Cel amb enviar tots als morts a la Terra. Nergal, per evitar-ho, va baixar decidit a tallar-li el cap, però quan estava a punt de fer-ho, ella se li va declarar. Des d’aquell dia, tots dos governen junts l’Inframón.
Una de les característiques de les civilitzacions mesopotàmiques (sumeris, accadis, babilonis i assiris), és que els seus déus interaccionaven amb els reis. Un dels textos més famosos que inclouen aquesta temàtica és l’Èpica de Guilgameix, on Ishtar, la deessa de l’amor, la guerra i la fertilitat s’enamora de Guilgameix, el semidéu, rei d’Uruk. Els reis eren sovint vistos com a emissaris o ponts entre els déus i els seus pobles, la qual cosa els conferia legitimitat i poder. Aquesta idea de representant entre la divinitat i els homes es repetirà en altres tradicions al llarg dels mil·lennis posteriors, com ho serà el cas de la figura del Papa de Roma.
Més tard, als voltants del 3100 aC, la mitologia egípcia ampliaria el rol dels faraons a encarnacions d’un déu a la Terra. Els banquets també podien formar part de festivals i cerimònies, com una forma de mostrar la riquesa, el poder i la generositat. També formaven part de rituals funeraris com a forma d’expressar l’esperança en el més enllà. Amb tot, no es descriuen amb déus o déus i humans.
En la mitologia grega, apareguda als voltants del 1600 aC, déus com Hera, Ares, Afrodita, Apol·lo, Artemisa, Hermes, Atena, Hefest i altres, fan banquets al palau de Zeus, al Mont Olimp, i prenen els aliments i les begudes dels déus, principalment nèctar i ambrosia. Com us explicàvem en l’article del mes de març, el brindis va néixer a l’Olimp de la mà de Dionís quan aquest va voler que els seus companys gaudissin de tots els sentits, també l’oïda, fent xocar les copes celestials. Posteriorment, Roma va anar identificant els déus grecs com a propis (canviant-ne els noms), accelerant-se el procés d’assimilació quan va conquerir Grècia, al segle II aC.
Al segle I dC, dins del context del Cristianisme, apareixen l’Última Cena i la Multiplicació dels pans i els peixos, com dos exemples emblemàtics de com els àpats serveixen no només com a moments de comunió i ensenyament espiritual, sinó també com a punts de connexió entre el diví i el quotidià.
L’Última Cena, especialment, on Jesús comparteix el pa i el vi amb els seus deixebles, instituint l’Eucaristia, simbolitza l’ofrena de si mateix per a la redempció de la humanitat. Aquest àpat no només és un acte de comunió entre Crist i els seus seguidors sinó que també estableix un ritual que ha estat central en la pràctica cristiana durant mil·lennis, recordant als fidels el sacrifici de Jesús i la seva presència contínua entre ells.
De manera similar, la Multiplicació dels pans i els peixos destaca el poder de Jesús de proveir abundantment per a les necessitats dels seus seguidors, un miracle que demostra la seva divinitat i la seva comprensió per les necessitats humanes. Aquest àpat miraculós no només va alimentar la multitud físicament sinó que també va servir com a signe del Regne de Déu, on no hi ha escassetat ni mancança.
Més recent és la mitologia vikinga, iniciada cap al segle VIII dC. És molt popular els nostres dies per les diverses sèries i pel·lícules. En ella, els guerrers morts en batalla es reuneixen al Valhalla i prenen hidromel i mengen carn, principalment de porc Sæhrímnir, com una forma de preparar-se per al Ragnarök, la batalla final, un esdeveniment apocalíptic que marca la fi i la renovació del món.
Encara més recent, començant al segle XII dC, tenim la literatura artúrica. Els banquets a Camelot representen més que simples àpats: són escenaris de cortesia, bravura i revelacions màgiques, on els cavallers de la Taula Rodona es reuneixen sota el lideratge del Rei Artur. Aquests banquets, sovint celebrats en el gran saló de Camelot, no només eren ocasions per a la festa i la celebració, sinó també punts de partida per a nobles missions i l’expressió dels ideals cavallerescs.
Acabaríem aquest recorregut al segle XX, amb Astèrix. En aquest sentit, hem d’assenyalar que hi ha un àlbum amb un final diferent de tots els altres àlbums. “Astèrix a Bèlgica”, el darrer àlbum il·lustrat per Albert Uderzo, i en el qual René Goscinny va participar en el guió abans de la seva mort, conclou amb un banquet dins d’un gran edifici a Bèlgica. La part més emotiva i significativa d’aquest final és quan els personatges fan un brindis cap a un seient buit a la taula, que està destinat a René Goscinny. Aquest gest serveix com a homenatge i acomiadament al cocreador d’Astèrix, mostrant respecte i record pel seu llegat.