Se’ns fa difícil ser conscients de la quantitat d’obres del Romànic que tenim al Baix Montseny, de tan integrades que les tenim. Us parlarem de les principals. Són edificacions amb prop de mil anys (construïdes entre els segles XI i XIII). Us parlarem també del perquè dels arcs de mig punt, de les finestres minúscules, de les parets gruixudes i de la poca llum als interiors d’aquest estil arquitectònic.

Des de l’època de l’Imperi Romà, que es va desmembrar uns cinc segles abans, es coneixien les tècniques per fer grans construccions (aqüeductes, amfiteatres, temples, monuments funeraris…). Moltes d’aquestes tècniques s’adoptarien als segles posteriors. Als voltants de l’any 1000 dC, l’Església demandava espais amplis a l’interior per tal de reunir-hi moltes persones. Avui això és fàcil fer-ho gràcies, entre altres coses, a les bigues d’acer i de formigó. Només cal anar a qualsevol aeroport o palau d’esports per constatar-ho. Al segle XI, però, les bigues eren de fusta, cosa que en limitava la longitud. Addicionalment eren molt cares. Per altra banda, eren vulnerables davant d’un incendi, cosa habitual en una època en la qual s’il·luminava amb làmpades d’oli, lots amb metxes internes i espelmes.

A part de bigues, els constructors del romànic van utilitzar l’arc de mig punt. És a dir, mitja circumferència. Tenia l’avantatge que es podia fer amb peces de pedra, molt resistent i durable, i permetia fer una coberta del sostre relativament gran sense ensorrar-se pel mig. Però tenia un inconvenient: l’arc de mig punt, quan es posava sobre dues parets, les empenyia cap a fora. Per fer-nos una idea, podem pensar en un castell de cartes. Quan recolzem dues cartes una contra l’altra en una superfície massa llisa, llisquen cap a fora i cauen. Amb l’arc passa una mica el mateix, les pedres s’empenyen unes a les altres, donant estabilitat a tota l’estructura, però a la part de baix de l’arc hi ha una força cap a fora. Per solucionar-ho van fer parets ben gruixudes i pesades que aguantessin aquesta força i no caiguessin cap als costats. Però això limitava tant les dimensions de l’arc (la paret havia de ser més gruixuda com més gran fos l’arc), com l’alçada de les parets (com més alta més gruixuda hauria de ser). D’aquí que ens trobem amb columnes gruixudes i baixes. Per altra banda, com que les parets aguantaven molta força, no es podien fer obertures gaire grans. Es feien unes finestres estretes, anomenades espitlleres, i unes finestres rodones petites anomenades ull de bou. D’aquí la foscor als interiors de les construccions romàniques. Als murs sovint se li afegien contraforts, per ajudar-los a aguantar la força cap a fora i sovint es treballava amb nervis, per tenir zones, a les parets, més i menys gruixudes. En ajuntar molts arcs de mitja volta es creaven les voltes de canó, és a dir, com si al sostre tinguéssim la meitat d’un canó vist per dins. Com que moltes plantes d’esglésies tenien planta en forma de creu, aleshores s’encreuaven dues voltes de canó i formaven el que es coneix per volta d’aresta.

Era un art rural i eminentment religiós que encarregaven les diferents parròquies, per això la major part són esglésies i monestirs. També es van fer obres civils com muralles, ponts o palaus, però no en persisteixen tants en l’actualitat. Les esglésies acostumaven a tenir una planta de creu llatina (de vegades grega), per recordar el símbol del cristianisme, a la que s’hi afegien una o dues torres. Podien tenir una o tres naus a l’interior. També són característiques les portes de la façana principal amb una sèrie d’arcs cada cop més petits, anomenats arquivoltes.

La decoració era austera, però la que hi havia, generalment concentrada en portades, cornises i capitells, tenia una funció didàctica. Així, a l’interior, els arcs estaven sustentats per capitells, decorats amb escenes bíbliques, animals fantàstics, elements geomètrics o vegetals, sobre columnes o pilars. Les principals obres romàniques de les poblacions del Baix Montseny, ordenant-les en ordre alfabètic, són les següents:

Cànoves i Samalús

Erendos municipis independents fins al 1840, en què es van fusionar. En un tenim Sant Muç de Cànoves, una església romànica del segle XII, modificada als segles XVI i XVII en estil gòtic. Té una nau amb espitlleres, coberta amb volta de canó que es fa més estreta als peus de l’església, i absis també amb espitllera. D’estil romànic queden dues finestres absidals de doble esqueixada i la portalada. I en l’altre, tenim Sant Andreu de Samalús, una església construïda a la segona meitat del segle XI amb una sola nau, absis rodó i capelles laterals, coberta per una volta de canó. Del campanar primitiu es conserva la part baixa i el segon cos. El tercer cos és posterior, probablement del segle XVI, igual que les capelles laterals.

Campins

Sant Joan de Campins és una església amb elements romànics del segle XII i un conjunt d’edificacions posteriors, dels segles XVI i XVII. Té una nau de volta de canó i campanar d’un sol cos. La porta romànica original està tapiada i situada al costat contrari de l’actual porta.

Gualba

Sant Vicenç de Gualba és una església amb la nau, l’absis i la façana amb arquivolta com a elements romànics, del segle XIII. Les capelles laterals i el campanar són del segle XV.

Llinars del Vallès

El Castell del Far es va edificar als voltants del poblat ibèric del Far. Hi ha construccions des del segle VI, com les del fossar i algunes sitges, fins al segle XIII. El 1448 es va ensorrar a causa d’un terratrèmol. Al sud-est de la construcció hi ha restes de dos absis de capelles preromànica i romànica.

Montseny

Sant Marçal de Montseny és un edifici romànic del segle XI, amb absis circular, volta de mig punt i un campanar d’espadanya. Sant Julià del Montseny és una església de la qual es conserven la nau i el campanar de la construcció original al segle XII. Al segle XVIII es va construir la façana actual i es va ampliar el temple en estil barroc.

Sant Antoni de Vilamajor

Tenim la parròquia de Sant Julià del Fou, una construcció romànica del segle XII, engrandida entre els segles XVI i XIX en estil gòtic. L’església té una sola nau amb volta de creueria i clau decorada, teulada a dos vessants i un campanar de planta quadrada. La façana i les finestres del campanar són de construcció posterior. Prop de les Púngoles, tenim Sant Jaume de Rifà, una ermita del segle XIII, els finals del romànic. Té una sola nau, amb arc i volta apuntats, i un absis amb una espitllera.

Sant Celoni

La primera parròquia de Sant Celoni va ser la de Sant Martí de Pertegàs,  construïda en el segle XI. És una església amb una sola nau, sense absis, tot i que sembla que originalment tenia naus laterals i una sagristia. Va ser ampliada i reformada al segle XIV en estil gòtic. Està al carrer de la Rectoria Vella amb Pertegàs. Al mateix terme municipal hi ha Sant Esteve d’Olzinelles, una altra església parroquial. Es desconeix la data de construcció, però està documentada des del 1083 dC. Conserva alguns dels elements romànics, com l’interior d’una sola nau amb volta de mig punt i tres trams. La major part que podem veure avui és una reconstrucció de 1786. La rectoria del costat és del segle XVII. La Capella de Sant Ponç de Sant Celoni és una església del romànic tardà, entre el segle XII i XIII, de construcció simple, amb una nau sense trams, absis circular i una espadanya senzilla. De les tres, és l’única que ha sobreviscut en la seva forma original.

Sant Esteve de Palautordera

L’Església de Sant Esteve de Palautordera conté restes de l’església romànica del segle XI-XII, a les parets del nord i sud. Aquestes parets tenen arcs iguals i contigus, amb finalitat decorativa. Aquestes decoracions, anomenades arcuacions cegues, són habituals del romànic. La portada és posterior, del segle XVI, d’estil gòtic tardà. També tenim el Castell de Montclús construït al segle XI en un lloc estratègic, amb un accés difícil, per ampliar les seves característiques defensives. Estava rodejat per una petita circumscripció. En el segle XIV es transformà en palau. En queden restes de la torre rodona i restes de murs. I tenim el Castell de Fluvià, que era una domus, o casa típica romana del segle XII. Del primitiu castell només en resta la capella de Sant Cebrià, d’estil llombard, l’estil dominant a Catalunya durant el període romànic entre finals del segle XI i el segle XII. El segle XVIII es va transformar en una masia senyorial. El 1966 es va restaurar i, actualment, funciona com a granja-escola i casa de turisme rural.

Santa Maria de Palautordera

Del Castell de Palautordera en queda la torre, de planta circular amb dos pisos hexagonals a la part superior, amb una finestra d’arc de mig punt en cada cara. Hi ha referències del castell del 908 dC. L’església es va construir sobre l’antic castell al segle XVI, fent servir la torre de campanar.

Sant Pere de Vilamajor

Tenim la Força de Vilamajor, un nucli de poblament medieval. En queda el campanar romànic, la Torre Roja, de base quadrada, d’uns sis metres, amb un gruix de metre seixanta i una alçada de vint-i-cinc metres. Actualment és el campanar de l’església parroquial. Al segle XVIII es van ampliar les finestres de la darrera planta per encabir-hi les campanes. El nom de La Força prové de poble o barri fortificat i avui és com es coneix el centre històric.

Vallgorguina

El conjunt de Santa Eulàlia de Tapioles està format per una església, un cementiri i una casa. Està dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. L’església actual és el resultat de diverses reformes fetes en els segles posteriors en estil barroc. La part més antiga que es conserva és l’absis, del segle XII.

Vilalba Sasserra

Santa Maria de Vilalba Sasserra és un edifici d’una sola nau amb un campanar de secció quadrada i un sol cos. Al segle XVIII es va ampliar l’església, incorporant la capella de la dreta. L’absis romànic original va ser derruït per construir el presbiteri actual. Es creu que la porta de l’església romànica és la que està tapiada cap al sud.

Podem trobar obres del romànic per tot Catalunya. Us en destaquem les següents:

Claustre del monestir de Sant Pere de Galligants, a Girona. En resten visibles l’església i el claustre. La construcció de l’edifici actual és de la primera meitat del segle XII.

Església de Sant Cristòfol de Beget, a Camprodon. La torre del campanar és un bon exemple de romànic llombard. És del segle XII, construïda sobre un temple del segle X.

Església de Sant Climent de Taüll. És el prototipus d’església romànica de planta amb tres naus separades per columnes i coberta de fusta a dues aigües, capçalera amb tres absis i un campanar de torre. És del segle XI.

Església de Sant Vicenç de Cardona. Té una nau central amb una mida considerable i dues naus laterals més estretes, separades per columnes, i un transsepte que li dóna la forma de creu llatina. Estan acabades per tres absis. És del segle XI.

Monestir de Sant Benet de Bages, a Sant Fruitós de Bages. Església amb planta de creu llatina i tres absis, claustre i un campanar adossat. És del segle XII.

Pont de Besalú. És un pot de forma angular de vuit arcs desiguals sobre pilars, un portal d’accés fortificat i torre fortificada. És el resultat de diverses reconstruccions, amb l’origen en el segle XI.

Santa Maria de Ripoll. Del conjunt monàstic original en resten la basílica i el claustre reconstruïts i l’edifici adossat. El monestir es va fundar al segle IX per Guifré el Pilós.

Sant Pere de Rodes, a Port de la Selva. És un conjunt de grans dimensions, amb església, claustre i diverses dependències monàstiques, organitzar en terrasses per salvar el desnivell de la muntanya. És del segle IX.