Ramon Aumedes és escultor i director del Taller Sarandaca. Parlem amb ell de la instal·lació artística “Mirades perdudes”, inclosa a l’exposició “Només d’anada” de la Roca Umbert.

D’on surt la idea de fer aquesta instal·lació?

Ja fa temps que em preocupava la idea de les morts al Mediterrani, que són tan repetitives i que sembla que ja les tenim incorporades… però penses: “és molt greu!”. Quan veig propaganda dels grans creuers, primer que no hi entraria mai, per concepte, perquè ho veig una cosa artificial… però ja no només… quan saps que a sota hi ha les morts que hi ha… vaig començar a desenvolupar una obra orientada a això.

Es compon d’uns dibuixos que es van repetint, d’uns ulls tancats, fets amb peces grans, posats a terra. Representen les morts que hi ha al Mediterrani i que pots trepitjar. A les parets hi ha uns dibuixos del desert i del mar, i tot de ratlles que representen els horitzons.

Parla’ns d’aquests horitzons

Al taller, hi tenia un noi de Gàmbia. Havia arribat aquí en avió, reclamat pel pare. Un dia, estava seriós. Li pregunto què li passa i em diu: “és que se m’ha mort un amic”. M’explica que, quan venen cap aquí, han de travessar una part de desert. Abans d’entrar, envien un missatge, i la travessia són uns quinze dies. Si en un mes i mig no responen vol dir que s’han mort en el recorregut. Feia dos mesos i mig que l’amic no contestava. S’havia mort.

Ell pensava que el pare era molt ric perquè, de tant en tant, enviava cent euros a Gàmbia. Quan va arribar va veure que no tothom era milionari, que costa molt guanyar diners, tindre feina… però que quan ho deia, allà no s’ho creien. Si vaig allà, em marco un horitzó, i podré fer això, fer allò… Són els horitzons que un es marca que es van superposant i dels que no veus mai l’acabament. Si estàs al mar, m’imagino jo, perquè no hi he estat mai, hi ha moments a la nit que l’horitzó no el veus, que se’t perd i veus molts horitzons, igual que al desert.

Tens a les parets els horitzons i a terra els morts. A l’exposició es parla dels immigrants, de les experiències, de les sensacions… i jo parlo dels que no arriben. Aquest és una mica el meu discurs.

Com et defineixes?

Jo sempre dic que sóc escultor. Però m’agrada molt la pintura i el dibuix, i ho combino tot. El meu art és abstracte minimalista. Treballo molt amb un tipus de dibuix molt senzill i molt repetitiu… L’abstracció la puc fer de vegades com a abstracció total. Quan dibuixes una dona, o un gegant, o una figura clàssica, ningú et pregunta què representa. Perquè ja ho veuen. Però quan fas quatre ratlles sempre et pregunten que representen. És difícil que la gent que no està posada hi pugui entrar. A les escoles no s’ensenya. Un cop vaig explicar una exposició als alumnes d’un institut. Al cap de dos anys una noia em va parar pel carrer i em va dir que li va encantar, que al principi no hi entenia res, però que amb les meves explicacions va entrar en un món que mai s’hagués imaginat. Només per això va valer la pena l’esforç de fer l’exposició.

De vegades, un nano em diu que li agrada la música excepte la clàssica. Jo li dic que el seu cervell està acostumat a un so, però que aquest altre també és un so. Que no ens hem de tancar, que la franja és molt ample.

En quin moment va començar l’interès per l’art abstracte?

Quan era molt petit, el metge del poble venia sovint a casa per xerrar amb el meu pare. Un dia parlaven d’art. Ell defensava l’art abstracte, i el meu pare deia que no l’entenia. Allò va quedar com una anècdota. Anys més tard, el meu pare veia que a Guissona no podríem estudiar ni treballar i va decidir de venir cap aquí. Els diumenges ens portava al Barri Gòtic. Un dia ens ensenyava obres una portalada modernista molt treballada, i jo me’l mirava i pensava “a mi no m’agrada gens”. Però com que el meu pare hi posava molt d’entusiasme, jo em deia “ets un ‘tio raro’, has de fer l’esforç que t’agradi”.

Quan començava a la Massana hi havia una exposició del Miró. Vaig veure allò i vaig dir “això és el que m’agrada”. M’hi vaig identificar. Per mi l’art és vida, m’eixampla. En canvi, el que m’ensenyava el meu pare no m’omplia.

A la Massana t’ensenyen el que t’ensenyen. Jo, a part de fer els treballs que em demanaven, feia coses abstractes. Vaig trobar feina amb escultors de Barcelona i, com que tinc la capacitat aquesta i també és una cosa que m’agrada molt, visc d’allò. Allò és el que fa bullir l’olla. Això és per mantenir la ment clara.

Com és el teu procés de creació?

Quan m´hi poso, dibuixo o modelo el que em surt. Em crea molta pau interior. Hi ha un dia que és com si t’aparegués l’ànima de l’obra. També passa molt que estàs treballant i t’embosses. És quan dic “paro, perquè estic destruint”. Ho deixo reposar. De vegades tinc ganes, de vegades no… No pots esperar que et caigui del cel. Les idees surten quan hi treballes.

Vas fer una escultura dedicada als gegants

Vaig guanyar un concurs a Mollet, per fer un monument dedicat als gegants, però volia fer una cosa diferent. Quan era petit, per mi era una cosa molt gran amb capacitat de girar. Vaig fer una abstracció d’allò. El monument és un tub de cinc metres d’alt que té moviment. Va haver-hi polèmica perquè els gegants són una cosa molt tradicional.

Vaig tornar al cap d’un temps i vaig tenir una sorpresa. Estava rovellat excepte la part més baixa del tub, cosa que no semblava lògica. I no hi havia gespa en una franja al voltant. Resultava que els nanos hi anaven a jugar i a fer-lo voltar. Van acabar de compondre el monument!