La Glòria Fusté és la directora del Museu de Granollers. Va entrar-hi fa disset anys, passant per la majoria de les àrees: exposicions, difusió, pressupost, subvencions i administració. És llicenciada en Història de l’Art, amb beca Erasmus a l’Università degli Studi di Bologna, postgrau en Direcció i Gestió d’Institucions Empreses i Plataformes Culturals, té el Certificat d’Actitud Pedagògica i actualment està cursant un postgrau en Direcció Estratègica de Museus i Centres Patrimonials.

Parlem amb ella d’aquest museu que neix l’any 32 amb trenta peces de pintura. Té una col·lecció d’art molt singular perquè hi van entrar moltes obres pels premis de pintura dels anys 59 a 64, amb Alexandre Cirici com a jurat, i per la política d’adquisicions posterior del comissari Manel Clot.

Que s’hi fa al Museu?

Per un costat tenim la col·lecció, que és la nostra raó de ser, amb un fons que treballem com a dispositiu discursiu i obert, per posar-lo l’abast de la ciutadania. Tenim vint mil peces que parlen del nostre passat, però que també permeten dialogar-hi des del present.

L’altra feina important és la recerca. Excavem a l’estiu al Puig del Castell amb el poblat ibèric i, de tot el que surt, elaborem una memòria i una documentació. En la línia d’art contemporani vam treballar a partir d’un artista d’aquí, el Jordi Benito, i ara ho estem fent amb el fons de Manel Clos, al voltant del pensament crític dels anys 90 i 2000 de l’art català contemporani, amb diferents línies de recerca.

Per altra banda, tenim la difusió, amb la programació d’exposicions i les publicacions, i la didàctica, amb tota la relació amb escoles i adults. Un dels reptes dels museus d’avui en dia és que ens dirigim a col·lectius molt diferents.

Com orienteu les visites de les escoles?

Volem que siguin una experiència relaxada, que mirin, que preguntin, que comentin, que experimentin… Ells venen en els seus horaris, en els que el museu està tancat, i no cal que estiguin en silenci, poden seure a terra si volen…

Que volen més informació? Òbviament que hi ha una història de l’art, que parla de moviments, de tendències, de mirades, que et posa en un marc europeu, en un món mundial. Sempre poden anar a buscar més coneixement, hi ha fitxes del fons… Però és important no tensar la primera experiència.

Que cadascú ho visqui a la seva manera

Deixem que sigui obert, que d’una peça puguin fer moltes lectures, rebre diferents sensacions… De vegades alguna t’atrapa, com una música que no té lletra i t’emociona. És una cosa molt de llenguatge. Pots anar a una conferència que t’entusiasmi i a una altra que no t’enganxi gens. Una de les coses maques de l’art és aquest codi obert.

Parles tant de joves com d’adults.

És que això és de tots. Aquesta és la clau. El museu és un equipament públic per ocupar, per viure’l i gaudir-lo a la teva manera. Tenim uns 23.500 usuaris anuals. I hi ha un públic que vol venir i mirar, i fer preguntes. Per això també fem conferències, com la que vam tenir entorn del retaule d’un especialista que va tractar el menjar en el segle XV, o d’una especialista que ens va parlar del mobiliari català.

Quina és la història d’aquest retaule?

Volíem explicar per què es va vendre aquest gòtic tan meravellós i exposat tants de segles a Granollers. A principi del segle XX, hi va haver una gran transformació i un gran creixement. Passem de vila a ciutat. Començava la indústria i es necessitaven nous serveis. I calia tenir un nou hospital. Es ven el retaule per acabar de construir-lo. Per això l’exposició comença amb unes finestres de l’Hospital de Granollers a través de les quals es pot veure el retaule.

Va ser un gran encàrrec fet al segle XV als Vergós de Barcelona, per a l’Església de Sant Esteve, a on va ser exposat fins al 1770. En canviar les modes, van canviar-lo per un retaule barroc perquè el gòtic es veia obsolet. A principis del segle XX la Junta de Museus de Barcelona, veient que moltes obres de l’art medieval català s’estava venent, i acabant a altres parts del món, comença a comprar-ne. Va ser l’embrió del MNAC. I la venda del retaule va ser un encert perquè, si no, al 36 s’hagués perdut.

Després d’aquesta exposició en tindrem una sobre Roma, amb tres-centes peces del fons del museu amb les que explicarem el Granollers romà. La proximitat és molt important. Moltes vegades la gent, a través dels objectes, troben les seves arrels.

Teniu diferents exposicions en paral·lel

Tenim dos espais temporals, d’una durada d’uns tres mesos, amb algunes exposicions de producció pròpia i d’altres itinerants, com la de la Història de les mans. Aquesta té peces de col·lecció i una nova mirada d’artistes contemporanis amb un fil conductor: mans i cura, mans i escriptura, mans i poder…

A la sala permanent tenim més de 100 peces de la col·lecció del museu, a on hem generat un discurs a partir d’afinitats, de conceptes. Podem agrupar un Bacus romà amb la Medusa, uns gravats del XIX sobre mitologia i una fotografia contemporània sobre les bacants del XXI amb una fotògrafa d’aquí, la Lurdes R. Basolí. Intentem, a part de les exposicions, fer recerca i aconseguir que el museu sigui un espai de diàleg, reflexió i pensament.

En el festival Opera Aperta generem un tema a partir d’una obra, i convidem a gent que ens parla de la vida, o que ens parla del viatge des de l’interior, al viatge físic o les grans migracions del XXI, o al passat com pot ser l’exili. Mirem de fugir dels discursos més clàssics de museu. Conservem el patrimoni per interpel·lar-lo des dels grans temes que ens preocupen avui en dia.

També tenim línies de participació ciutadana, amb el nostre llenguatge, que és l’exposició. Cada any convidem als nens de tercer de primària a fer un dibuix de la llegenda de Sant Jordi i els exposem, vam fer una exposició dels setanta-cinc anys de l’Handbol de Granollers, una altra del Jazz Club de Granollers…

Com ha de ser un museu al segle XXI?

La societat actual consumeix cultura quan ella vol, a l’hora que vol, la baixa a casa seva… És més crítica. Això és fantàstic, perquè nosaltres volem ser un espai crític, però també és un repte. D’entrada, nosaltres tenim un horari. Hem de fer una experiència més participativa, més atractiva, més plural i crec que d’excel·lència. Nosaltres cuidem des de com està penjat, com està il·luminat, com està cuidat, l’artista, el discurs dels textos… fem recerca amb la Universitat… No deixem de ser mediadors entre el creador i la societat.