L’huracà Ella, amb vents de més de 220 kilòmetres per hora, s’estava dirigint l’any 1978 cap a Nova York. Feia poc, els propietaris del Citigroup Center, un dels gratacels més alts de la ciutat, havien descobert que vents d’aquella magnitud podien fer-lo caure. Per solucionar-ho havien començat unes reparacions d’urgència que solucionarien el problema. Però només feia dues setmanes que hi treballaven, i era una obra de tres mesos.

Estava tot preparat per evacuar l’edifici i els de les illes de cases del seu voltant per si, com es temien, s’acabava ensorrant. Per un cop de sort, a poques hores abans d’ordenar l’evacuació, l’huracà va canviar de direcció i es va endinsar en l’oceà, allunyant el perill.

Com és que un gratacel tan modern podia caure per una simple ventada, per gran que fos?

Resulta que l’edifici tenia un defecte. El més sorprenent és que no va ser ni l’arquitecte, ni l’enginyer estructural, ni les autoritats encarregades de supervisar l’obra, els qui van descobrir-ho. I això que no es tractava d’una construcció qualsevol. És un dels gratacels més alts de Manhattan i un símbol emblemàtic per la seva teulada inclinada a 45 graus i pel seu color blanc.

Hi ha dues versions sobre qui va ser la persona que va donar l’alerta. Uns diuen que va ser una estudiant d’enginyeria de la Universitat de Princeton, Diane Hartley. Altres que va ser un estudiant d’arquitectura, Lee DeCarolis. Sigui com sigui, la informació va acabar arribant a l’enginyer estructural, William LeMessurier, que va fer cabal i va repetir els càlculs per veure si els seus estaven equivocats. Ho estaven! Resulta que la construcció havia estat dissenyada per als vents que vinguessin directes (és a dir, dirigits cap a una de les quatre cares de l’edifici). De fet, això és el que exigia la normativa vigent en aquell moment. Però els càlculs no consideraven vents que poguessin venir en diagonal, és a dir, des d’una cantonada de l’edifici. Resulta que impactant en dues cantonades alhora, els nous càlculs reflectien que la seva força sobre la construcció s’incrementava en un 40%.

L’enginyer va repetir els càlculs amb aquesta mena de vent lateral. Inicialment, va veure que el seu disseny preveia increments superiors al 40% i es va sentir alleujat. Però després va recordar que en una reunió li havien explicat que la constructora havia substituït les soldadures de les unions de la torre per unions amb caragols. Aquestes unions eren més econòmiques, però també eren més dèbils. Amb això no era clar que així aguantés. Va avisar als propietaris que s’havien de reparar i soldar totes aquelles unions, tal com estava dissenyat d’inici. Es van posar de nit, en teoria per no molestar als treballadors en horari d’oficina. En realitat, mig en secret. No va ser fins divuit anys més tard que la ciutat es va assabentar del fet, a través d’un article publicat al The New Yorker de l’any 1995. Cal dir que estudis posteriors, fets amb programes informàtics no disponibles als anys setanta, mostrarien que l’edifici segurament hauria suportat aquell huracà.

Amb 279 metres, posat al costat d’altres gratacels, el Citigroup Center pot semblar modest. És unes tres vegades més baix que el més alt del món, el Burj Khalifa de 826 metres (cal dir que el seu darrer pis acaba en els 585 metres). En canvi, sembla gran quan el posem al costat dels nostres gratacels. L’Hotel Arts i la Torre Mapfre tenen 154 metres i la Torre Glòries 144. Per fer-nos una idea de les seves dimensions, el Citigroup té una superfície gairebé de quatre vegades la superfície de l’Illa Diagonal (uns 120.000 metres quadrats).

Barcelona té un perfil de ciutat horitzontal, similar a altres ciutats mediterrànies, com Roma o Atenes. No té gratacels com els de Nova York o Chicago. L’edifici més alt, si descomptem la Torre Collserola, serà la Sagrada Família. La cota màxima un cop acabada serà de 172,5 metres. No és una mida capritxosa. Gaudí va limitar-la per no superar la muntanya de Montjuïc de 173 metres. Volia quedar-se per sota de la màxima alçada d’una obra creada per Déu. Tot i aquesta limitació, serà l’església més alta del món, que avui ostenta la Catedral d’Ulm, a Alemanya, amb 143 metres.

No està clar quin és el límit físic dels gratacels. Hi ha un disseny teòric (mai hi ha hagut la intenció de construir-lo) d’un edifici de 4 quilòmetres d’alçada i 6 quilòmetres d’amplada, amb 800 plantes i capacitat per allotjar a un milió de persones. Es tracta del X-Seed 4000. En aquest cas la limitació de recursos disponibles. Entre altres coses, es necessitarien 3 milions de tones d’acer. Aquest disseny és en realitat una campanya de publicitat de l’estudi que l’ha dissenyat.

A banda de les limitacions econòmiques, un altre coll d’ampolla és l’accés als pisos superiors. Avui, els ascensors dels grans edificis es mouen gràcies a uns cables d’acer i uns contrapesos. Disposar d’ascensors que vagin de la planta baixa a l’últim pis en un gratacel requereix cables molt llargs, el que implica que tenen un pes molt elevat. Es considera que els ascensors del Burj Khalifa, amb els quals ets pots elevar 504 metres, estan en el límit amb la tecnologia actual. S’estan investigant noves formes de resoldre aquesta limitació. Amb una tecnologia desenvolupada a Finlàndia, se substitueixen aquests cables per altres de fibra de carboni, molt més lleugers. En teoria això permetrà superar els 1000 metres, a part de reduir els costos d’operació i el consum energètic. Una altra tecnologia, en aquest cas de Thyssenkrupp, substitueix els cables per raïls, permetent a l’ascensor moure’s tant en vertical de forma il·limitada com en horitzontal.

Una altra limitació és la superfície disponible en planta. La torre Burj Khalifa té una àmplia base. El seu disseny està pensat en forma de “Y”, amb un centre hexagonal i tres ales per garantir l’estabilitat. El disseny teòric del X-Seed 4000 requeriria una superfície enorme. Amb la millora de la resistència dels materials de construcció es podrà reduir aquesta superfície. Per altra banda, cal que estigui en un terreny que aguanti el pes de la construcció. No tots els terrenys són iguals. Per exemple, en el cas del Shard de Londres, de 95 pisos, va ser necessari construir una enorme placa de ciment sustentada per centenars de columnes de 53 metres de profunditat, per tal d’arribar fins a on hi ha la sorra dura.

Els grans gratacels es poden arribar a balancejar fins a un metre per efecte del vent. Per reduir aquestes vibracions, així com per reduir els riscos en cas de terratrèmol, es va desenvolupar el que es coneix com a esmorteïdor de massa. Consisteix en un contrapès penjant, dins de l’edifici, que compensa el moviment. El Citigroup Center va ser un dels primers llocs a on es va instal·lar. En el seu cas el bloc té un pes de 400 tones i està suspès en oli pressuritzat. Excepte en casos de falles en el disseny o en l’execució de l’obra com l’exemple que hem explicat, els grans edificis estan ben protegits davant de tempestes i terratrèmols.

Després de la caiguda de les Torres Bessones s’ha posat molt d’èmfasi en les mesures de seguretat. Es procura tenir sistemes redundants per evitar col·lapses en cas de danys greus a l’estructura. Per altra banda, es presta més atenció a la resistència del foc dels materials estructurals. En concret, cal evitar que hi hagi parts d’acer que es deformin i que puguin fer caure tota l’estructura. També es presta més atenció a disposar de subministrament d’aigua garantit i d’un bon sistema d’evacuació en cas d’incendi.

Actualment, hi ha gratacels en construcció que superaran el Burj Khalifa. Encara no hem tocat sostre.