Decidir per nosaltres mateixos

Vet aquí que una vegada hi havia, fa molts i molts anys, un rei que no s’acabava de decidir entre anar a la guerra contra els seus veïns o quedar-se tranquil al seu regne, gaudint dels plaers i del luxe. Va anar a l’oracle més reconegut que hi havia en aquell moment, el qual li va dir “Si travesses el riu Halys destruiràs un gran imperi”.

Ho va considerar un gran auguri i el va travessar amb el seu exèrcit. Al final, va ser el seu imperi el que va acabar destruït. L’oracle no s’havia equivocat, aquella resposta servia tant per predir una victòria com una derrota.

La realitat és que, per molt que deleguem decisions en un oracle o en una moneda llençada a l’aire, la responsabilitat continua sent nostre. Per això és important saber com prenem les decisions.

Segons Daniel Kahneman tenim dos sistemes per prendre decisions, un emocional i un racional. Aquest psicòleg és conegut per haver guanyat el Premi Nobel d’Economia de l’any 2002. La peculiaritat d’aquest israelià-nord-americà és que no és economista.

Va guanyar el guardó en aquesta categoria pels seus estudis sobre la presa de decisions en moments de risc i incertesa. És justament en economia a on han influït més, en concret en el qual es coneix com a economia conductual. Aquesta és un corrent que intenta demostrar que les finances no es poden predir fàcilment degut al comportament humà. Tot i això, les seves teories han influït en moltíssimes àrees, des de la política fins a la medicina.

El model de dos sistemes consisteix en un sistema emocional, el qual ens proporciona conclusions de forma automàtica (una mena d’acció reacció gairebé immediata), i un sistema racional, el qual treballa després les respostes conscients. Les persones ens creiem que som aquest segon sistema donat que és el que fa judicis i eleccions conscients. Però la realitat és que acostuma a aprovar o racionalitzar idees i sensacions que han estat generades pel primer sistema de forma automàtica i fora del nostre “control”.

Per exemple, imaginem que ens volem comprar una guitarra. Inicialment, és un sentiment que pot haver despertat un anunci, una pel·lícula o un amic que en té una a casa. D’alguna manera, hi ha un primer moment en què “sabem” o “intuïm” que necessitem una guitarra. Segurament no sabem el motiu real de tal desig. Potser l’anunci ens portava a un ambient familiar, íntim i alegre, que és el que realment volem. O potser a la pel·lícula el protagonista tenia un enorme èxit social, que és el que perseguim. O potser envegem tipus de vida del nostre amic seductor. Sigui com sigui, ja hem pres la decisió (l’ha pres el sistema emocional).

Després estarem dies donant-li voltes, buscant els avantatges de tenir una guitarra. Aprendrem música, que no deixa de ser com les matemàtiques. Va bé per al cervell, hi ha estudis que ho corroboren. Ah!, i una afició sempre va bé per a la salut mental. I que coi, jo m’ho mereixo, no tot és treballar… Arriba un dia que el sistema racional ja té tots els arguments. Com és que no tinc ja aquesta guitarra?

Això no vol dir que siguem éssers irracionals. Però sí que significa que la nostra racionalitat es veu sovint alterada per les emocions i per aquest disseny cerebral de dos sistemes que es reparteixen la feina a l’hora de prendre decisions. Un exemple és l’optimisme natural dels humans que fa que, en general, pensem que això tan dolent no ens pot passar a nosaltres. De vegades aquest optimisme posa en risc la nostra capacitat d’anàlisi, planificació i sentit d’estar fent el que és encertat en moltes ocasions. Quan sorgeix un error és quan ens adonem de la poca informació i la poca reflexió quan vam prendre la decisió.

Quan les decisions poden implicar grans canvis, és convenient deixar al segon sistema, el racional, una mica més de temps. Hi ha diverses tècniques per prendre la decisió amb més racionalitat. La primera consisteix a mirar d’allunyar tant com es pugui el sistema emocional, intentant prendre la decisió com si fóssim una tercera persona que no té res a guanyar ni a perdre.

Altres tècniques consisteixen a buscar punts de vista diferents. Una tècnica molt interessant és la del 10-10-10. Consisteix a preguntar-nos quines seran les conseqüències de la decisió d’aquí a 10 minuts, d’aquí a 10 mesos i d‘aquí a 10 anys. Una altra consisteix a pensar en decisió inversa, és a dir, en quines serien les conseqüències de fer justament el contrari (o de no fer res). I una tècnica més analítica consistiria a seguir les etapes d’una decisió com ho faria un ordinador: Escollir i pensar en el tipus de decisió, generar totes les alternatives possibles, analitzar pros i contres i identificar la millor alternativa.

Prendre decisions importants sense un mínim de racionalitat té riscos, però encara en té més el no prendre-les. En aquest cas no tenim en consideració ni tan sols la decisió del sistema emocional, que ben bé podria ser encertada. Un dels motius de no prendre-les és la paràlisi per anàlisi. Sovint volem tenir tota la informació, i no sempre és possible, i li anem donant voltes i voltes. És una forma activa de procrastinació i normalment va associada a alguna mena de por.

Pot ser por d’assumir la responsabilitat, por al fracàs en si o por pel que diran si ens equivoquem. La desmotivació seria un altre motiu per no prendre una decisió. En aquest cas no seria per excés de donar-li voltes, sinó per no donar-li cap, esperant que la cosa se solucioni per si sola.

Per no caure en aquests paranys, podem fer una sèrie de coses. Primer de tot, cal tenir al cap el nostre objectiu. La tècnica del 10-10-10 és molt bona per recordar-nos cap a on volem anar, quina és la nostra idea d’èxit i quins són els nostres valors. Segon, deixar enrere el sentiment de culpa. En això juga molt a favor la seguretat en un mateix. Cal construir una actitud de confiança mental, ser bondadós amb un mateix i treure’s els dubtes de sobre. Tercer, no buscar la perfecció.

Pot ser una direcció que seguir però no un lloc a on arribar. La perfecció no existeix. Quart, assumir la responsabilitat. Evitar la síndrome de Peter Pan. Agafar les regnes de les teves accions i ser resistent al fracàs i perdonar-se els errors. I cinquè, quan sigui necessari, buscar suport emocional, en amics, familiars o professionals (però no oracles!).

Per cert, el rei amb el qual hem començat l’article era Cresos de Lídia, gran part del que actualment és Turquia, a l’altre costat del riu hi havia la Pèrsia de Cir i l’oracle consultat va ser el de Delfos, el més important de tot Grècia. Això va passar entre el 547 i el 546 abans de Crist.