Ben segur coneixeu aquesta cançó. Tot i ser una cançó infantil, a l’època franquista es cantava com una forma encoberta de reclamar la llibertat. Hi ha una versió més revolucionària que acaba amb un “ens el prendrem”, en lloc de “no callarem”.
Hi ha plats que son veritables senyes d’identitat dels pobles. Ho és el pa amb oli i ho és, com no, el pa amb tomàquet. Alguns tenen, fins i tot, la seva pròpia cançó.
Com passa amb totes les coses importants, i el pa amb tomàquet ho és, hi ha diferents versions sobre el seu origen. Ben segur que van ser pagesos qui, en un moment d’abundància de tomàquets, els van començar a utilitzar per tal d’estovar el pa sec. Hi ha referències escrites del pa amb tomàquet de finals del segle XIX. Si no n’hi ha de més enrere és possible que sigui perquè és un plat considerat massa senzill com per ser escrit en un receptari. Amb tot, hi ha una versió alternativa que assegura van ser uns murcians els que el van inventar quan treballaven per l’Exposició de 1929. No és molt versemblant però, sigui com sigui, el fet cert és que, avui, som nosaltres els qui no podem passar sense el pa amb tomàquet.
Hi ha algunes característiques del pa amb tomàquet que encaixen molt bé amb la nostra cultura. Potser per això és una de les nostres senyes d’identitat. És un plat senzill, amb ingredients bàsics i de fàcil preparació. De la mateixa manera que nosaltres valorem les coses simples i autèntiques. Per altra banda, és un plat en què els ingredients de qualitat són essencials. Un bon pa de pagès, tomàquet madur i oli d’oliva verge extra. També nosaltres ens estimem la bona alimentació, així com l’alimentació basada en la dieta mediterrània. Tanmateix és un plat que sovint es comparteix en reunions familiars, d’amics o en esdeveniments socials. I nosaltres tenim com a costum compartir i gaudir de la taula amb les persones estimades. Culturalment, valorem els costums, les arrels i la preservació de les tradicions. No és estrany que sigui un plat que es transmet de generació en generació.
Aquí li diem pa amb tomàquet, però a les Illes li diuen pa amb oli. Uns obviem l’oli i els altres obvien el tomàquet en la descripció. Però és el mateix producte: pa, tomàquet fregat, oli i sal. I només fregat. Fregar el tomàquet permet que el pa absorbeixi el suc del tomàquet sense perdre la seva estructura. Manté la textura i el sabor característics del pa, al mateix temps que s’afegeix un toc subtil de gust de tomàquet.
Des d’abans de l’època romana ja es menjava pa amb oli a la mediterrània (sense tomàquet, òbviament). A casa nostra l’olivera ja l’havien introduït els fenicis als voltants del 1050 aC. I el pa ha estat una base alimentària a les cultures mediterrànies des de molt més antic. Abans fins i tot del Neolític, els natufians, els habitants de la zona entre l’Eufrates i Egipte, ja cuinaven una mena de pa. En algun moment es va produir una mutació en el blat silvestre que collien i va aparèixer una planta amb les llavors més grans. Algú se’n devia adonar, i va decidir de cultivar-lo. Va ser l’inici de l’agricultura i l’entrada al Neolític. D’això en fa uns deu mil anys.
Al segle XX, aquesta evolució es va accelerar. Aplicant les conclusions de la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin, es van crear híbrids a partir de varietats de blat ja existents. No tothom es creia aquesta teoria. Hi havia una lluita declarada entre evolucionistes i creacionistes. Com a anècdota podem nomenar l’etiqueta de l’ampolla d’anís El Mono. Una de les versions és que els germans Bosch, enemics de l’evolucionisme, van encarregar el dibuix d’un mico amb la cara de Darwin per tal de ridiculitzar-lo. Encara avui, es pot llegir “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”. Darwin va guanyar.
Cap als anys quaranta, Norman Borlaug, a qui es considera el pare de l’agricultura moderna, va desenvolupar a Mèxic unes varietats híbrides de blat molt més fortes i resistents a malalties. Amb això i amb noves tècniques de cultiu, com obtenir dues collites a través del regadiu durant l’estació seca i potenciant els agroquímics, es va iniciar el que s’anomenaria la Revolució Verda. El 1970, va ser guardonar amb el Premi Nobel de la Pau per evitar que milions de persones morissin de fam.
Tenim altres plats al voltant del pa amb gran tradició i ben simples de preparar. Probablement el pa amb vi i sucre té un origen similar al del pa amb tomàquet. A les masies sempre hi havia un pa de pagès rodó que durava tota la setmana del qual se’n trien unes llesques ben grosses. Per aprofitar-lo , i fer-lo més menjable, es mullaven amb un bon raig de vi negre i finalment se les hi afegia sucre per sobre. Tot això en una època on la mainada, tenia moltes ganes de menjar dolços (i permís per prendre vi). Unes altres magnífiques postres, o berenar, és el pa amb oli i xocolata, amb una mica de sal. El pa amb xocolata va ser durant molts anys el berenar preferit de la canalla: volem pa amb xocolata, pa amb xocolata volem…