Els edificis, amb deshonroses excepcions, saben estar-se quiets. Però, com ens passa als humans, necessiten anar fent ajustos per mantenir altres paràmetres, com pot ser la temperatura o la humitat. Els pocs edificis que ho saben fer per ells mateixos, són autosostenibles. Els que necessiten ajuda exterior, però de forma que respecten l’entorn, són sostenibles. I els que, a més a més, malmeten l’exterior, són no sostenibles.

L’arquitectura d’un territori depèn de dues coses. Per un costat, de l’entorn i del clima. Per altre costat, de la societat, principalment de la seva cultura i tecnologia. Això és una simplificació, evidentment, però ens serveix per entendre quina mena d’edificis tenim i que sostenibles poden ser.

Vivim en un territori de clima mediterrani. És una barreja de clima temperat amb característiques tropicals. Tenim estius llargs, calorosos i secs, i hiverns suaus, amb pluges a la primavera i a la tardor que poden caure amb intensitat. L’arquitectura dels nostres edificis, per tant, ha de fer front als dies de calor aprofitant els corrents d’aire per mantenir la frescor, i resistir els aiguats. Això es tradueix tant en l’estructura com en els seus elements. Per exemple, utilitzem teules tubulars tallades per la meitat perquè són ideals tant per evitar que no s’acumuli aigua de la pluja, com per absorbir l’aire per refredar la casa a l’estiu. Hi ha altres característiques comunes en l’arquitectura mediterrània com que, a les zones urbanes, empren colors clars per potenciar la llum natural i augmentar la sensació de lluminositat, o com que les finestres acostumen a ser àmplies i les portes transparents. Per altra banda, tradicionalment s’ha fet servir el que tenim a l’entorn, com materials petris i tova pels murs, fusta pels sostres i rajoles de fang i terracota pels terres.

Pel que fa a la societat, la nostra tradició prové principalment dels romans. Les masies, per exemple, van copiar el concepte de la Vil·la Romana. El nom li devem al mot llatí “mansus” (romandre o residir). Les masies, com a explotació agrícola autosuficient, van ser la solució per repoblar el camp durant la reconquesta, anys després d’haver marxat els romans. Tot i això, cal dir que ells les havien copiat de les antigues vil·les gregues, que existien des del segle V aC.

Als llibres d’història s’explica que els àrabs van dominar la península Ibèrica durant vuit segles, des de la derrota de Don Rodrigo l’any 711, fins que van ser expulsats de Granada el 1492. Amb la història, però, passa una mica com amb les notícies dels diaris. Cal llegir-la tenint en compte qui l’ha escrit, i acabar de completar-la amb els detalls que no s’han destacat. Si haguéssim tingut una influència de tants segles, segurament tindríem més característiques arquitectòniques àrabs. El fet és que, aquí, els àrabs van estar-se poc temps. Barcelona va ser ocupada durant vuitanta-tres anys i Girona durant seixanta-sis (o seixanta-nou, segons les fonts que es consultin). Per tant, no vam tenir la mateixa influència que al sud de la península. Per altra banda, amb l’excepció de Tarragona, que va ser devastada, la major part de les ciutats de l’actual Catalunya van ser conquerides sense resistència, i no van patir cap mena de destrucció. Així, les ciutats es van mantenir més o menys com eren fins aleshores. La cultura, la societat i la tecnologia (i, per tant, l’arquitectura) va continuar sent eminentment romana quan els àrabs van marxar. La influència dels romans va ser enorme per la quantitat de segles que van ocupar aquestes terres (des de l’any 218 aC, quan van establir una petita guarnició a Tàrraco, fins a la caiguda de Roma el 410 dC) i per la política posterior dels visigots de mantenir la mateixa forma de vida romana, a part d’haver estat una ocupació relativament pacífica.

L’arquitectura de tradició romana té molts dels aspectes d’una arquitectura sostenible. Tot i que és un concepte més ampli (inclou aspectes socials, mediambientals i econòmics), volem destacar-ne cinc àrees: l’energia, l’aigua, els residus, l’habitabilitat i els materials emprats en la construcció. Les vil·les gregues i romanes, com després les masies, havien de ser sostenibles, principalment perquè estaven aïllades i havien de subsistir i no fer malbé l’entorn del qual vivien. No tenien les connexions a la xarxa elèctrica ni als altres subministraments que tenim avui en dia, ni ningú els hi retirava les deixalles. Entre altres coses, les obertures, les proteccions solars, la configuració de les parets i l’orientació estaven pensades per ser construccions càlides a l’hivern i fresques a l’estiu. Els aliments sortien del seu bosc, del seu hort i dels seus animals. L’energia sortia de la biomassa dels voltants. I construïen amb els materials que hi havia, locals i no intensius.

A les ciutats sí que tenien accés a l’aigua gràcies a les grans construccions públiques, així com un complex sistema de clavegueram. Així i tot, les domus, cases romanes, tenien un sistema per recollir l’aigua de la pluja i guardar-la en una cisterna. En concret, en el centre del pati de la casa hi havia una mena d’estany rectangular, anomenat impluvi, al que li arribava l’aigua a través d’una obertura al sostre, anomenada compluvi.

Algunes d’aquestes solucions, tot i que cada cop hem estat més exigents pel que fa al confort, les hem anat abandonant a mesura que teníem accés a subministraments. Tot i això, hi ha una tendència, tant per la voluntat de cuidar la natura com la de no gastar més del compte, de tornar a aplicar solucions sostenibles. Per altra banda, avui hi ha més possibilitats tecnològiques. Què podríem canviar en una d’aquestes masies?

Pel que fa a l’energia, existeixen noves formes d’aïllar-les tèrmicament. Si ens hi poséssim, segurament començaríem per la teulada, per a on es perd molta energia quan els edificis són antics. Després seguiríem per les obertures, col·locant, entre altres coses, finestres de doble vidre. No tindríem gaires problemes amb els murs, que acostumen a ser força gruixuts. Per refrescar-la i per reduir les condensacions podríem pensar a instal·lar cambres d’aire ventilades. També existeixen diverses alternatives per obtenir energia, com la fotovoltaica, la solar tèrmica, la biomassa o l’eòlica. Pel que fa a l’aigua, hi ha mesures de reducció del consum, com els difusors per les aixetes o els limitadors de cabals. També es pot retornar al que feien els romans i instal·lar sistemes d’aprofitament d’aigües pluvials. Per altra banda, es pot acompanyar d’una instal·lació autònoma de sanejament d’aigües per fer que els habitatges aïllats siguin autosuficients, i sistemes de reutilització d’aigües grises. Pel que fa als residus orgànics, en una masia es poden reutilitzar com a compost. I es poden generar aliments per a l’autoconsum.