Ben segur que coneixeu el joc de construcció Meccano. Fins i tot és possible que hi hàgiu jugat quan éreu petits. Es comercialitza des de principis del segle XX. Conté plaques metàl·liques foradades per subjectar altres peces amb caragols, femelles, perns, motors elèctrics, rodes i politges. Una de les gràcies que té és que, quan mous una peça, en mous d’altres que hi estan connectades. Així, per exemple, si movem una palanqueta, podem activar el braç d’una grua que està a l’altre costat de la construcció. I a l’inrevés, si movem el braç de la grua, veurem com es mou la palanqueta. Podem imaginar-nos el cos humà com un enorme Meccano, infinitament més complex, amb un munt de parts interconnectades.

Des de petits aprenem que podem activar el nostre cos a voluntat, sigui per agafar un objecte o per posar-nos drets i fer les primeres passes. I també aprenem que, molt sovint, el cos pren les seves pròpies decisions. I que aquestes decisions, com salivar si veiem un menjar que ens agrada molt, o accelerar el cor i la respiració si sentim un soroll fort i sec, van acompanyades de les emocions que anem descobrint. Descobrim també que tenim una part racional i una part emocional. Amb el temps, ens adonem que la part racional no és tan autònoma com pensàvem (però això és un tema per a un altre article).

El cos humà té moltíssims sistemes, molt complexos, que, a més a més, interactuen els uns amb els altres. Tenim el sistema esquelètic, el muscular, el circulatori, el respiratori, el digestiu, l’urinari, l’endocrí, el limfàtic, el reproductor, el tegumentari (la pell) i el nerviós. D’una manera o altra, tots ells estan connectats amb aquest darrer, el sistema nerviós, que és el responsable final de la nostra interacció amb l’entorn. Físicament, el sistema nerviós té una part central (el cervell i la medul·la espinal) i una part perifèrica (amb nervis i ganglis), distribuïda per tot el cos, al que envia i del que rep informació. Aquest sistema nerviós perifèric es pot dividir, al seu torn, en un subsistema que actua de forma voluntària (l’anomenat sistema nerviós somàtic) i un altre que ho fa de forma involuntària (l’anomenat sistema nerviós autònom, que gestiona els òrgans interns com el ritme cardíac o l’eixamplament o aprimament dels vasos sanguinis). El sistema nerviós autònom es pot dividir encara en dos més: el sistema simpàtic i el sistema parasimpàtic.

Les emocions disparen aquests dos sistemes. Com a resum podem dir que el sistema simpàtic es dispara quan hi ha emocions pensades per la lluita o la fugida, com són la ràbia i la por. D’aquesta forma, quan hi ha una amenaça, com la de l’atac d’un animal, per la que la millor resposta és fugir, sentim l’emoció de la por. Aquesta fa que incrementem el flux sanguini, incrementant la funció pulmonar i cardíaca, que desactivem funcions no prioritàries per redirigir recursos, com la digestió, i que tensem els músculs per fer-nos el més fort i ràpid possible. La ràbia desencadena respostes fisiològiques similars. Fins i tot pot potenciar la funció de la coagulació, amb l’objectiu de protegir el cos davant de possibles ferides. I és que una bona i ràpida avaluació i estratègia al voltant de les amenaces és imprescindible per a la supervivència. És clau portar les reaccions automàtiques ja incorporades de sèrie, i que no les hàgim de pensar cada cop que patim una amenaça. En canvi, podem dir que el sistema parasimpàtic es dispara quan hi ha emocions pensades per al descans i a la digestió. Les accions del sistema parasimpàtic són contràries a les del simpàtic: es contrauen les pupil·les, s’incrementa la producció de saliva, es redueix la freqüència cardíaca, es contrauen els bronquis, s’estimula l’activitat dels òrgans digestius, del pàncrees i de la vesícula biliar…

En definitiva, hi ha un vincle entre les emocions i els estats corporals. És un avantatge evolutiu en el qual els humans tenim diferents emocions que poden activar o inhibir diferents funcions o parts del cos. En realitat, estem acostumats a aquest funcionament autònom i ho veiem normal. Tots tenim a la ment la imatge d’algú suant, ben vermell, quan li estan fent una pregunta d’examen a classe o en un concurs televisiu, sobretot si s’està jugant molts diners.

Les emocions adapten al cos a l’entorn. La majoria de les emocions són d’activació, com en el cas de la ràbia i la por. A causa de les accions d’activació s’incrementa la temperatura corporal. L’exemple més extrem és la febre emocional, una malaltia en la qual es causa una calor intensa, una sudoració excessiva i mal de cap, davant una situació estressant. Es pot arribar a donar en nens quan hi ha canvis molt grans en les seves rutines. En canvi, altres emocions com la tristesa o la depressió, són d’inhibició, i poden resultar en un descens de la temperatura del cos.

En un estudi finlandès del 2013 es van relacionar les emocions amb les seves sensacions corporals. Es va comprovar que els patrons es corresponien força bé amb els principals canvis de les funcions fisiològiques associades a cada emoció. Per altra banda, els resultats estaven en línia amb l’evidència d’imatges cerebrals i els estudis de comportament. Es va elaborar un mapa de sensacions corporals amb algunes conclusions interessants.

Es va veure que la majoria de les emocions bàsiques (ràbia, por, fàstic, felicitat i sorpresa) estan associades amb sensacions d’activitat elevada a la zona del pit. Això es correspon bé amb els canvis en la respiració i la freqüència cardíaca. Fins i tot la tristesa, tot i que és una emoció globalment inhibidora, incrementa l’activitat en aquesta zona. També es van associar aquestes emocions amb la zona del cap. Aquí es van reflectir tant els canvis fisiològics a l’àrea facial (és a dir, l’activació de la musculatura facial, la temperatura de la pell i el llagrimeig) com els derivats dels canvis mentals provocats per les emocions.

Les sensacions a les extremitats superiors eren més destacades en la ràbia i en la felicitat. Les dues són emocions orientades a l’aproximació. En canvi, en la tristesa, es produeix una inhibició reduint la sensació tant en les extremitats superiors com inferiors. Les sensacions al sistema digestiu i al voltant de la regió de la gola es trobaven principalment en el fàstic. En contrast amb totes les altres emocions, la felicitat s’associava amb sensacions millorades a tot el cos.

Les emocions no bàsiques (ansietat, amor, depressió, menyspreu, orgull, vergonya i enveja) mostraven un grau molt menor de sensacions, amb l’excepció d’un alt grau de similitud entre els estats emocionals de por i tristesa, i les seves respectives variants clíniques prolongades d’ansietat i depressió.

En l’estudi també es va veure que la reproducció voluntària d’estats associats a les emocions (com respirar més de pressa o més lent, fer expressions facials de tristesa o alegria…), induïen els sentiments subjectius de l’emoció corresponent i canvis en paràmetres fisiològics (freqüència cardíaca, temperatura…). Dit d’una altra manera, podem moure la palanqueta activant el braç de la grua, o moure el braç de la grua activant la palanqueta. Com en un Meccano.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.