Si heu estat de viatge, segur que us heu trobat plats molt propers als que mengem per aquí. La paella, el suquet de peix, la crema catalana… Ara bé, segur que alguns dels que us comentarem, tot i que són boníssims, no els haureu pas vist.
Aquí en tenim molts que són únics, com algunes de les nostres amanides. La majoria són plats de pagès perquè són fàcils de fer, es poden preparar amb antelació i són fàcils de transportar. Tanmateix, els ingredients es poden emmagatzemar i no tenen problemes de conservació. I són bones i saludables.
L’empedrat és un bon exemple, anomenat així pel seu aspecte, amb mongetes blanques, tomàquets, bacallà i olives negres.
Un altre plat amb característiques similars és l’esqueixada, amb el bacallà dessalat i esqueixat, tomàquets, ceba, pebrots, olives i oli d’oliva (a València tenen l’esgarrat i a la zona d’Alcoi la pericana).
L’amanida catalana també és un clàssic de productes frescos de la terra i d’embutits, ideals per conservar. I alguns d’aquests també són únics, com la secallona, el fuet, la botifarra, el botifarró, el carn-i-xulla, el bull i la girella. I tenim altres com el xató, amb escarola, anxoves tonyina i bacallà, i una salsa d’ametlles i avellanes torrades, molla de pa amb vinagre, all, oli i sal, i, o bé nyora, o bé pebrot de romesco.
I si parlem de salses, recordem l’anxovada, l’olivada, la salvitxada, la balandra i el romesco. Hi ha un munt d’arrossos: l’arròs negre, l’arròs a la cassola, el de bacallà i el de conill. De València ve l’arròs a banda, l’arròs amb costra, l’arròs amb fesols i naps i l’arròs al forn. I d’Eivissa l’arròs a la bruta. De pastes de blat gaudim de la fideuà, dels fideus a la cassola i dels canelons de Sant Esteve. De carns tenim el trinxat, el fetge amb ceba, el fricandó, el conill amb allioli i el pollastre amb llagosta.
De peixos, el bacallà amb samfaina, i altres variants com el bacallà amb tomàquet, o amb pebreres o amb ceba. De postres i dolços són únics el menjar blanc, el mató de monja, les peres de Lleida, els fartons i el xuixo.
Un altre clàssic és l’escudella, que es menja des de l’edat mitjana, tot i que sense els ingredients que van venir posteriorment d’Amèrica, com les patates i les mongetes. Hi havia una versió de diari, que es menjava fins i tot a l’estiu, per reposar líquids i sal, amb més hortalisses i ossos. I una versió de festa, a la que s’afegien xai, porc, vedella i gallina.
Dins d’aquestes tradicions de festa i trobada també podem trobar la calçotada, varietat de cebes tendres que mengem escalivades habitualment amb salsa salvitxada.
Si ja heu tornat de vacances, és un bon moment per tornar a fer aquests menjars tan nostres. I si voleu preparar alguna cosa fàcil i bona, aneu a la secció de la Recepta. Aquest mes hem escollit l’empedrat. Bon profit!