Hi ha personatges que sembla que no coneixen els límits. Daenerys Targaryen, la mare de dracs de Joc de Trons, és resistent al foc i a les temperatures extremes. Iceman, el superheroi de Marvel, és capaç de convertir el seu cos en gel orgànic i congelar el seu entorn. Aquaman respira sota l’aigua. Superman resisteix impactes com els d’un tren de mercaderies. The Runner té la capacitat de creuar d’una a una altra galàxia en qüestió de segons…
Són personatges de ficció. Els humans tenim límits, i amb uns valors molt concrets.
Els qui no tenim sang de drac, necessitem mantenir el cos entre 36 i 38 graus centígrads. Per sobre o per sota, el nostre cos comença a tenir problemes.
A partir dels 43 graus, el cor deixa de bombar sang, les proteïnes deixen de funcionar i les cèl·lules moren. Tenim alguns mecanismes per regular la temperatura com la dilatació dels vasos sanguinis perifèrics, que facilita la transferència de calor. També suem per poder estar en entorns calorosos. Quan un líquid s’evapora, baixa la temperatura del seu voltant. En evaporar-se la suor, baixa la temperatura de la pell i, per tant, la del cos.
L’evaporació és més ràpida quan l’ambient exterior és sec. En canvi, quan hi ha molta humitat, l’evaporació és més lenta. Per això, en una sauna humida, la temperatura no puja dels 70 graus, mentre que, en una sauna seca, la temperatura pot estar entre els 75 i els 100 graus. A més humitat, més dificultat per regular la temperatura; amb una humitat relativa del 12%, podem aguantar fins a 68 graus i, en canvi, amb una humitat relativa del 40%, només podem aguantar fins a 50 graus. Per altra banda, mentre no arribem a una humitat del 100%, podrem accelerar el procés d’evaporació agitant l’aire (per exemple, ventant-nos o posant-nos davant d’un ventilador).
Per sota de 35 graus de temperatura corporal, el cor, el sistema nerviós i altres òrgans deixen de funcionar correctament. Els principals mecanismes de regulació que tenim són la constricció dels vasos perifèrics, per reduir la transferència de calor cap a l’exterior, i la tremolor, per generar calor.
El cos té la capacitat de fer pujar la temperatura en uns pocs graus quan hi ha una infecció. Per sobre de 38 graus es parla de febre. Augmentar la temperatura en aquests pocs graus estimula la funció immune, afavoreix la quimiotaxi i l’adhesió dels leucòcits, afavorint la diapedesi i el contacte de les cèl·lules defensives amb els patògens i, sovint, afecta l’equilibri del patogen, dificultant el seu desenvolupament. Dins d’un cert rang, tot és positiu. Però quan la temperatura és massa alta, cal baixar-la per medis externs, donat que els efectes negatius són majors que els positius. Si la pujada de la temperatura no és deguda a una infecció, es parla d’hipertèrmia i es considera una afecció patològica. Per sota dels 36 graus es parla d’hipotèrmia.
Algunes activitats humanes sembla que trenquin els límits físics. Això va passar en el concurs mundial de sauna, el qual va ser cancel·lat per la mort d’un participant després de passar uns minuts per sobre dels cent graus.
En altres activitats, en canvi, no es trenca cap límit, sinó que el que hi ha és un truc. Un exemple d’això és la tradició de caminar sobre les brases. Resulta que les cendres són molt males conductores de la calor i, quan estan sobre de les brases roents, ens aïllen de la seva calor prou per no cremar-nos els peus. En un documental de la BBC, una noia camina amb mitges de niló per sobre de les brases per demostrar que la temperatura és relativament baixa. Tot i això, és una activitat amb riscs. Si en lloc de caminar, se’ns acudeix córrer, empenyerem els peus cap avall, tocarem les brases i ens cremarem. Per altra banda, cal saber com preparar-ho bé. Per exemple, cal deixar cremar les brases prou per eliminar tota l’aigua i evitar que hi hagi cap element estrany, com pugui ser una peça metàl·lica. L’aigua i els metalls tenen una conductivitat tèrmica molt alta i, la presència de qualsevol dels dos elements ens provocaria cremades.
En altres casos, més que un truc, el que hi ha és una molt bona preparació. És el cas de l’holandès Wim Hof, conegut com a Iceman, per la seva tolerància al fred. Ha batut diversos rècords mantenint-se submergit en gel gairebé dues hores, nedant sota el gel i corrent mitja marató sobre gel i neu. Segons ell, amb una combinació d’exposició al fred i amb tècniques de respiració i meditació, la majoria de la gent pot fer-ho. Podeu veure’l en el documental The Goop Lab de Netflix.
Un exemple extrem de preparació és el d’uns monjos tibetans que practiquen el Tum-mo. Aquest tipus de meditació budista té la característica de pujar la temperatura corporal. Amb visualitzacions i exercicis de respiració arriben a l’extrem de poder dormir a la intempèrie, només amb un llençol, a 3000 metres d’altura, sense tremolar ni patir hipotèrmia. S’han fet alguns estudis i s’ha comprovat que tots tenim la capacitat de pujar o baixar la temperatura. Es va fer un estudi en el qual diversos participants escoltaven una música estrident o pensaven en alguna discussió recent. Llavors, la temperatura dels dits de les seves mans baixava uns dos graus. En canvi, quan escoltaven una música relaxant o pensaven en coses agradables la temperatura pujava. Això si, en cap cas es va aconseguir arribar a l’extrem dels monjos. Segons un estudi publicat a la revista Nature, ells poden augmentar la temperatura dels seus dits en més de 8 graus.
Això que fan aquests monjos, reforçaria la idea que “si vols pots”. Però, la veritat, és que només és cert si ens mantenim dins dels nostres límits físics i no els sobrepassem, com van fer al concurs de sauna. Tothom té un límit.
Els límits, per altra banda, no són els mateixos per tothom. Que algú pugui fer una cosa, no implica que nosaltres, per molta preparació i força de voluntat que hi posem, puguem fer-ho. Per exemple, segons un estudi publicat a la revista Molecular Biology and Evolution, els esquimals, juntament amb els nadius americans i alguns siberians, tenen una variant genètica única associada a la tolerància al fred, i heretada dels Deníssovans. Aquest gen facilita la producció de calor gràcies a l’oxidació d’un tipus de greix, cosa que els permet viure en entorns gèlids. Nosaltres no tenim aquest gen.
Els tibetans van adquirir un altre gen dels Deníssovans. En el seu cas és gen un que els permet estar en un entorn amb menys oxigen, i viure a alçades superiors als 4500 metres. La resta dels humans necessitem un període d’aclimatació i adaptació i, així i tot, estem exposats a riscos cardiovasculars per l’espessament de la sang.
Una persona normal no aguanta més de dos o tres minuts sense respirar. Quan s’apropa a aquest límit, l’acumulació de diòxid de carboni provoca espasmes en el diafragma i els músculs intercostals, i ens obliga a respirar. Els especialistes en apnea, gràcies a l’entrenament i a la concentració mental, aconsegueixen conviure amb aquests senyals d’alarma. Tot i això, també tenen un límit a partir del qual s’ofegarien. El rècord d’apnea estàtica està en 11 minuts i 54 segons. Hi ha una modalitat, molt criticada per alguns, en la qual s’augmenta l’oxigenació del cos respirant oxigen pur abans de la prova. Amb aquesta ajuda, el rècord puja a 24 minuts i 33 segons.
El 1896, en els primers Jocs Olímpics de l’era moderna, la marca dels 100 metres llisos estava en 12 segons. Avui està en 9,58 segons. Semblaria que les marques s’aniran millorant contínuament, tant per l’entrenament com pels avenços en nutrició. Però, des del punt de vista mèdic, hi ha uns límits imposats per l’estructura òssia i la força muscular. Els músculs poden augmentar de volum i força, però els tendons, que no varien, difícilment poden aguantar més enllà de cert límit. El mateix passa amb els ossos. Per altra banda, l’activitat metabòlica en exercici màxim no acostuma a superar set vegades la del metabolisme en repòs. No arribarem mai a on arriba Superman.
En conclusió, és cert que la ment té poder sobre el cos. Però també és cert que tenim límits que no podem superar. Així, quan ens vulguem enfrontar a un nou repte, cal aplicar una bona dosi de sentit comú i no tenir unes expectatives excessives. I gaudir de l’experiència.