L’arquitectura amb la qual ressonem

Aquell dia, el professor de ciències ens explicava què eren les ones harmòniques. Les classes eren amenes i sovint les acompanyava amb algun experiment. Es va presentar amb dos diapasons. Un d’ells el va posar a un costat de la taula, amb una boleta de suro, penjada d’un fil, a tocar d’una de les seves punxes metàl·liques. El segon el va posar a l’altre costat. Quan el va colpejar, el primer diapasó va entrar en ressonància amb el segon i la boleta de suro es va posar a moure.

Els diapasons són ressonadors, i ressonen quan els arriba una ona de la seva mateixa freqüència. En canvi, no ho fan quan la freqüència de les ones que els hi arriben és diferent de la seva. Amb l’art ens passa una cosa similar a la dels diapasons. Ressonem amb l’art quan, dins nostre, tenim “ressonadors” d’una freqüència similar a la de l’obra que estem observant.

Al llarg de la nostra vida anem modelant el nostre cervell a força d’experiències. Escoltem música infantil i, de mica en mica, anem incorporant música més complexa que de petits ni enteníem ni ens agradava. Comencem per contes per nens, i de grans acabem llegint meravelloses obres literàries. Alguns diuen que ens anem “educant” amb els anys, altres que els nostres gustos es van “refinant”. Si tornem a la metàfora dels “ressonadors interns”, significaria que anem ampliant la nostra capacitat de ressonar amb freqüències cada cop més àmplies.

La cultura en la qual estem submergits és la que ens ha modelat amb més força i, per tant, per la que estem més preparats. Les obres d’art més properes són les que apreciarem més fàcilment. I és que tenim més “ressonadors interns” adaptats a les seves freqüències. A nosaltres, en general, ens serà més fàcil escoltar música pop, amb la qual hem crescut, que no pas música tradicional xinesa. Als artistes, i a la seva obra, els passa el mateix. Un compositor occidental estarà molt més influenciat pel pop que per la música tradicional xinesa. Això fa que qualsevol estructura d’una obra d’art contingui molt de l’entorn cultural en el qual s’hagi creat. És evident que la globalització ha provocat una major influència entre les diferents regions geogràfiques, però cal tenir en compte que el flux d’informació ha anat generalment de zones riques a zones pobres. Dit d’una altra manera, Hollywood influeix més a l’Índia que Bollywood als Estats Units.

En el cas particular de l’arquitectura, sobretot a occident, però no només, estem enormement influïts per la cultura clàssica grega i romana.

Possiblement, recordareu que, a l’escola, ens parlaven de tres tipus de columnes gregues: dòriques, jòniques i corínties. La dòrica era la més sòbria de les tres i la de menys alçada. La jònica era la més fina i delicada. I la coríntia era la més evolucionada i detallada i també la més alta. Ens explicaven també que tenien tres parts: la base, la fusta i el capitell, a excepció de les dòriques més antigues, que no tenien base. I que sustentaven una llinda amb altres tres parts reconeixibles: l’arquitrau, el fris i la cornisa.

A De Architectura libri X (“Els deu llibres d’arquitectura”), un tractat d’arquitectura grecoromana escrit al segle I aC per Marc Vitruvi Pol·lió, es defineixen aquests tres ordres clàssics (dòric, jònic i corinti). Allà es parla no d’estil sinó d’ordre perquè aquest fixa la relació entre l’element que sustenta (és a dir, la columna) i el que sustenta (és a dir, la llinda), per obtenir edificis de proporcions harmonioses. Així, per exemple, es definia que les columnes dòriques tenien una alçada de sis mòduls, és a dir, de sis vegades el diàmetre inferior de la columna, les jòniques una alçada de vuit o vuit mòduls i mig, i la coríntia de nou i mig o deu mòduls. Gràcies a aquesta normalització, els grecs i els romans, només havien de conèixer un edifici tipus i una tècnica tipus, sense haver d’inventar un edifici i una tècnica diferent cada vegada. Deixaven cert grau de llibertat estètica, sobretot en els capitells, els quals no havien de seguir un patró definit.

Així, per exemple, es definia que les columnes dòriques tenien una alçada de sis mòduls, és a dir, de sis vegades el diàmetre inferior de la columna, les jòniques una alçada de vuit o vuit mòduls i mig, i la coríntia de nou i mig o deu mòduls. Gràcies a aquesta normalització, els grecs i els romans, només havien de conèixer un edifici tipus i una tècnica tipus, sense haver d’inventar un edifici i una tècnica diferent cada vegada. Deixaven cert grau de llibertat estètica, sobretot en els capitells, els quals no havien de seguir un patró definit.

Avui en dia, la proporció és un principi central en la teoria arquitectònica, així com una connexió important entre les matemàtiques i l’art. Amb l’arquitectura grega, com veiem amb les proporcions dels mòduls i les columnes, arriba a la seva primera teorització. Els grecs veien en les matemàtiques no només per entendre el funcionament del món, sinó també per arribar a la perfecció.

En un dels deu llibres, Vitruvi diu de l’arquitectura grega que “El disseny dels temples es basa en la simetria, el mètode de la qual ha de ser escrupolosament observat pels arquitectes. La simetria sorgeix de la proporció, que en grec s’anomena analogia. La proporció consisteix en la commensurabilitat de les parts individuals de tota la feina, totes dues amb entre si i amb el tot. Aquesta commensurabilitat es basa en l’adopció d’un mòdul fix i permet l’aplicació del mètode de simetria. Cap temple no podria tenir un disseny racional sense simetria i sense proporció, és a dir, sense tenir una relació proporcional exacta amb els membres d’un cos humà ben format.”. Vitruvi va identificar sis principis de tota edificació com a ordre (ordinatio), arranjament (dispositio), proporció (euritmia), simetria (simetria), propietat (decoro) i economia (distributio). Entre els sis principis, la proporció s’interrelaciona i suporta tots els altres factors en formes geomètriques i proporcions aritmètiques.

D’alguna manera nosaltres hem heretat aquesta visió de la simetria i la proporció. La simetria ens evoca descans i unió. Representa l’ordre de les coses. I també la rigidesa formal i la llei. L’asimetria, per contra, ens evoca el moviment i el deslligament. Representa el plaer i la llibertat. I també l’arbitrarietat i l’accident. Podem veure molts edificis amb simetria lateral, com per exemple el Taj Majal, amb una estructura dividida horitzontalment o vertical al llarg d’un eix. D’altres construccions presenten simetria quiral, és a dir, a on els dos costats no se superposen, com la Piazza Saint Pietro del Vaticà. I en d’altres podem apreciar simetries rotacionals, com és el cas de les cúpules, amb un eix que podria girar sobre si mateix.

La paraula symmetria, usualment traduïda com a simetria, a l’antiguitat estava més relacionada amb l’harmonia matemàtica i les proporcions mesurables. És famós el dibuix de Leonardo da Vinci de l’Home de Vitruvi que va fer basant-se en els seus texts on les diferents parts segueixen unes proporcions precises (l’alçada d’un home són quatre avantbraços, un avantbraç equival a sis palmells, un palmell equival a l’amplada de quatre dits, etc.). Vitruvi va fer servir aquestes proporcions per provar que la composició dels ordres clàssics imitava el cos humà, assegurant així l’harmonització estètica quan les persones veien columnes arquitectòniques.

Tenim molts “ressonadors interns”, com els de les proporcions gregues, incorporats des d’ençà que érem petits. Quan anem a un museu que no havíem visitat, veiem una nova obra de teatre, escoltem un estil musical diferent o llegim una novel·la per primera vegada, estem incorporant més “ressonadors interns”, amb els quals podem gaudir, cada cop més, el fet artístic.