S’estava apropant un immens exèrcit musulmà. Tenia una potent cavalleria pesada dotada d’armadures, grans escuts, espases i llances i una nombrosa cavalleria lleugera d’una gran mobilitat, equipada amb llances, espases curtes i arcs. Per altra banda, disposava d’una enorme infanteria de suport, molt ben equipada. Havia esclafat tota resistència amb què s’havia trobat. Ara li tocava a la ciutat de Tours.
Els francs només disposaven d’infanteria. El seu comandant, Charles Martel, va decidir interposar-se entre els invasors i Tours, però sense atacar. Va esperar als turons de Poitiers, en mig del bosc, suposant, encertadament que Abd-al-Raḥmân se sentiria obligat a donar batalla. El setè dia, el 10 d’octubre de l’any 732, és quan va atacar.
La seva cavalleria va haver de carregar cap amunt i enmig dels arbres. Aquest entorn va anul·lar l’avantatge de mobilitat i velocitat que normalment proporcionava en camp obert, limitant significativament la seva eficàcia. A més a més, es va trobar enfront uns soldats durs, en formació de falange (en un rectangle molt dens). Aquest van anar rebutjant un atac i un altre. En un d’aquests, el comandant musulmà va ser mort i el seu exèrcit es va retirar. Va ser una de les batalles que canvien el curs de la història (com ho van ser Marató, Gaugamela, Metaurus o Châlons).
A partir d’aquell moment, els francs van anar guanyant terreny cap al sud. Anys més tard, el 801, el nét de Charles Martel, Carlemany, amb un exèrcit comandat pel seu primogènit, reconqueriria Barcelona. El que avui és Catalunya estava sota el procés de formació i consolidació, tant en l’àmbit polític com territorial, dins el marc de la Marca Hispànica, una sèrie de comtats fronterers creats per l’imperi carolingi com a barrera contra les incursions musulmanes des del sud. En aquest entorn, les masies es convertirien en un element fonamental. Les masies, grans cases de pagès aïllades, es van estendre per tot el territori, convertint-se en centres de producció agrícola i ramadera, així com en punts de defensa i organització social. Es va desenvolupar a l’edat mitjana, copiant l’antic concepte de la Vil·la Romana. Es cultivaven productes de secà, es disposava d’un hort de regadiu, s’explotava el bosc i es criava el bestiar. La masia, a part d’habitatge, era el centre productiu, a on es transformaven les matèries primeres elaborant vi, premsant oli, molent farina, fent formatge i embotits, filant i teixint llana. La funció de les masies no era únicament econòmica; també jugaven un paper clau en la consolidació de la presència cristiana i en l’establiment de l’ordre feudal en aquestes terres de frontera.
Les primeres masies van aparèixer al sud del Pirineu, sovint per acollir a una sola família. Eren construccions horitzontals, força rudimentàries, adossades en roques o marges, de parets de pedra gruixudes i un teulat de brancatge o de lloses de pedra sobre bigues de fusta. L’estructura era senzilla, constituïda per un rectangle i repartit en dos espais diferenciats, un per a les persones i l’altre per als animals. La ramaderia no era gaire nombrosa entre la pagesia i els animals pasturaven en llibertat, tancant, per exemple, la vaca, un porc i un parell de xais. En un tancat descobert hi tenien altres animals com les gallines i els ànecs. Inicialment, les masies eren de petits propietaris, però van anar passant a mans de senyors feudals, a canvi de la defensa que els hi oferia enfront d’altres senyors feudals, que podien ser laics o eclesiàstics.
Al segle XII van aparèixer les masies verticals, amb planta quadrada, dos pisos o dos pisos i golfes. Les parets es feien amb carreus tallats fixats amb morter de calç, ben gruixudes, cosa que permetia créixer en alçada. Els sostres podien ser de fusta o de lloses sobre bigues de fusta o la coberta podia ser de palla, de lloses o de pissarra.
Era habitual dedicar la planta baixa als animals, la primera planta a la cuina, al rebost i a les habitacions, i les golfes al graner i la pallissa. La llar de foc, que antigament estava al centre, va passar a un racó, mantenint aquesta estructura en segles posteriors. Les masies d’aquesta època tenen elements del Romànic, com per exemple finestres estretes i dividides en dues parts per una columna.
Al segle XIII, sobretot a les zones més properes a la frontera amb els sarraïns, per por a les ràtzies, es van construir les torres de les masies, amb un doble objectiu: vigilància i defensa militar. Les masies es cobririen amb teules i s’ampliarien les finestres. En aquest segle el camp va arribar a estar molt poblat, i tant els nobles com l’Església i més tard alguns burgesos, van invertir diners en la creació de masos. El creixement de la producció es va basar en la mà d’obra i creixement de la superfície de conreu i no tant en millores tècniques. Això acabaria provocant l’esgotament de la terra.
A començaments del segle XIV es van afegir inclemències climàtiques i, més tard, el 1348, es propagà la Pesta Negra, que provocà la mort d’entre un terç i la meitat de la població. Es va desenvolupar un nou pensament que, en l’aspecte arquitectònic, es plasmaria en el Gòtic. Es buscaven espais amplis, grans obertures i construcció en alçada. En els moments de prosperitat de les conquestes dels segles XII a XV es van aixecar grans catedrals com les de Girona i Santa Maria del Mar. Des del XII i fins al XVI també es van aixecar equipaments cívics, fàbriques, ponts i equipaments militars.
Així, entre els segles XIV i XV les masies adquireixen majors dimensions, a part d’estar enriquides amb elements propis del Gòtic. Gràcies al millor accés a la calç i a l’argamassa, les parets exteriors podien ser més lleugeres. Ara bé, les dimensions de les masies obligaven a construir murs interiors. Apareixen les masies de dos cossos. Aquestes tenen una entrada comuna a la planta baixa, amb una escala que comunica directament amb la cuina del pis superior que fa de distribuïdor a les cambres i a les golfes.
Els senyors feudals van incrementar la pressió sobre els pagesos per mantenir els mateixos ingressos, provocant la revolta dels remences a finals del segle XV. Com a resultat es declararia l’emancipació dels pagesos. Això va donar noves energies, fent que es renovessin les cases pairals i n’apareguessin de noves en els anys posteriors. Moltes de les masies catalogades que tenim avui són, precisament, construccions dels segles XV al XVII. Ara bé, tot i desaparèixer l’organització feudal, es va organitzar una altra estructura, la dels pagesos rics i els masovers, o pagesos pobres supeditats als pagesos rics.
Durant els segles XVI i XVII gairebé totes les masies són de tres cossos i amb una sala central al pis, relegant la cuina a un lateral. Els canvis mentals, econòmics i culturals del Renaixement, posaven a la persona al centre de la vida. La sala té un ús limitat a les celebracions, al treball i fa de distribuïdor de les dependències situades als cossos laterals, en general els dormitoris i la cuina. Moltes de les masies construïdes en anys anteriors es reformaran entre el XVII i el XIX per aconseguir que la sala o menjador quedin en una posició centralitzada. El segle XVII va ser convuls, construint-se masies fortificades per protegir-les del bandolerisme. A les zones costaneres, on també s’havien de protegir de la pirateria, es van construir multitud de torres de guaita i talaies.
Al segle XVIII els propietaris rurals van assumir formes d’actuació pròpies del món urbà, fent inversions en comerç i amb accions bancàries. Es van traslladar a viure a la ciutat i van deixar la producció de les terres als masovers. Això va canviar els interiors de les masies: En alguns casos es va introduir l’ostentació, en altres, més divisions per a encabir-hi treballadors fixos. A l’exterior s’enriqueixen amb detalls de bona construcció, recolzada sovint en reminiscències del romànic. Es construeixen murs exteriors i els típics rellotges de sol.
Durant els segles XIX i principis del XX, les tensions socials i polítiques, com les tres guerres carlines, les dictadures i l’alternança de partits polítics, van tenir un impacte profund en la societat rural. Molts petits parcers es van veure arruïnats per aquests conflictes i per les transformacions econòmiques, donant lloc a un augment de la importància dels jornalers. Aquesta època també va veure com el sector industrial començava a eclipsar el tradicional domini agrícola, relegant el sector agrícola a un paper més secundari. Malgrat això, les masies van continuar sent un punt de referència per a les famílies que, cada vegada més, repartien la seva vida entre el camp i la ciutat.
El propòsit inicial de les masies ha anat canviant amb el pas del temps, adaptant-se als canvis socials, econòmics i culturals. Però, si escoltem bé les seves parets, potser podrem escoltar l’esperit d’aquell comandant i els dels seus infants que les van fer possibles.