“Replicadora, si us plau, un te Earl Grey, calent.”

“Reconeixement de veu confirmat. El te està sent preparat.”

“Molt bé. També voldria una galeta de xocolata, si us plau.”

“Comanda confirmada. La galeta estarà disponible de seguida.”

És una de les converses entre el capità Picard, de la nau estel·lar Enterprise, i una de les màquines replicadores de menjar de la sèrie Star Trek: La Nova Generació.

A través de la utilització d’un munt de tecnologies avançades, com la nanotecnologia, el teletransport i la fusió nuclear, aquestes màquines de ficció poden descompondre la matèria en els seus components més elementals i, a continuació, reorganitzar-los per formar el menjar o beguda desitjats. El capità podria demanar qualsevol cosa, amb les característiques específiques que desitgi, fins i tot la millor beguda de l’Univers. Però veiem que es decanta per una beguda tradicional com el te Earl Grey. Per què?

Perquè les begudes i els menjars contenen moltes més coses que els seus ingredients i la seva preparació: són cultura, tradició i història personal. Són vincles emocionals. La història del te Earl Grey té algunes versions, però la més acceptada explica que aquesta varietat de te va ser creada al segle XIX pel comte Charles Grey, un polític i estadista britànic que va ser primer ministre del Regne Unit entre 1830 i 1834. Segons aquesta versió, va rebre un enviament de te aromatitzat amb bergamota com a regal d’un diplomàtic xinès, que volia agrair-li per haver-lo ajudat a solucionar un conflicte comercial. Grey va trobar que el te aromatitzat era deliciós i va començar a servir-lo als seus convidats a la seva residència de Northumberland. Però més important que aquesta història oficial del te, el capità Picard té la seva història personal lligada a aquesta beguda.

La gastronomia reflecteix les pràctiques i les tradicions culinàries d’una regió o d’un poble que ha anat incorporant durant la seva història. Això inclou els ingredients, els mètodes de cocció, la presentació i fins i tot la forma de menjar. Pensem en com han evolucionat els plats de la nostra gastronomia al llarg dels segles.

Si anéssim més de dos mil·lennis enrere, veuríem que aquí es menjaven molts productes agrícoles com ara cereals, llegums, verdures i fruites, i alguns productes ramaders com ara carn, formatge i llet, i que es feia un ús extensiu d’herbes i espècies com coriandre, el comí i el fonoll per donar sabor. Amb l’arribada d’altres pobles es va començar a ampliar el ventall gastronòmic. Els Fenicis, als voltants del 1050 aC, van portar l’olivera i la producció d’oli d’oliva, i el cultiu de vinyes i la producció de vi. Després, els grecs van introduir l’ametller. Posteriorment, els romans van venir amb l’escabetx de peix fregit, les farinetes, el cuscús, la sèpia amb pèsols i les barreges de carn i fruita, i l’all. I amb la dominació àrab, van arribar el sucre, l’arròs i els fideus, la carxofa, l’espàrrec i l’albergínia i, segurament, el cigró. Els àrabs van portar-nos noves espècies, com el safrà, la canyella i el coriandre, tècniques com la destil·lació d’alcohols (per a usos mèdics), la pasta fullada i l’escabetx de carn. Van ensenyar-nos les barreges de dolç i salat, com els espinacs amb panses i pinyons, i diverses salses, com la salvitxada i l’allipebre. Quan van marxar, amb la Reconquesta, molts cristians de l’època, com a reacció de rebuig, van incrementar el consum de porc i de productes alcohòlics. La coca de llardons és, molt probablement, resultat d’aquesta reacció. Va ser precisament llavors, a l’edat mitjana, quan es va constituir la cuina catalana tradicional. Però encara faltaven alguns ingredients. Quan es va arribar a Amèrica, al segle XV, aquí es continuava comerciant amb la Mediterrània i amb la ruta de la seda. Els productes americans eren estranys i cars i molts dels que avui són essencials de la cuina catalana actual, com el tomàquet, la patata, el pebrot, les mongetes i la xocolata, no van entrar-hi fins ben entrat el segle XVII. Al segle XIX, la burgesia va optar per preparacions opulentes sovint inspirades en la cuina francesa, però aquestes mai van arrelar. Les classes populars van sovintejar les fondes de sisos a on es continuava fent cuina catalana accessible per a tothom. En aquestes fondes es van popularitzar plats com la botifarra amb mongetes, el bacallà a la llauna, els macarrons amb sofregit, amb botifarra o gratinats al forn i es van instaurar el plat d’arròs o la paella del dijous. Durant el franquisme, hi va haver un intent d’unificar la cuina espanyola, incorporant alguns plats regionals, com la paella o la crema catalana. Afortunadament, va ser un intent sense èxit i, un cop acabada la dictadura, hi va haver un esclat de la cuina catalana. El punt de partida va ser la publicació de “L’art de menjar a Catalunya” de Manuel Vázquez Montalbán, a on es va fer una crida a la recuperació de la cuina pròpia a tot el territori. Després d’això vindria la influència de la nouvelle cuisine, la llibertat de la cuina d’autor, les estrelles Michelin… Fins a arribar a on som ara.

Addicionalment, cadascú de nosaltres té un lligam emocional personal amb alguns plats. Associem el menjar i les begudes amb les emocions i les experiències positives, com ara la calor de la llar, la família i la seguretat. Així, els plats que menjàvem quan érem petits solen estar relacionats amb records d’aquella època. Les experiències de la infància poden crear una connexió emocional que continuem sentint en la nostra vida adulta. Un neuròleg explicaria que el lligam emocional que tenim amb aquests plats està relacionat amb les connexions neuronals del cervell que estan associades amb l’emoció, la memòria i la recompensa, les quals són més susceptibles de formar-se durant la infància.

El gust i l’olor d’un plat poden fer que recordem moments, persones i llocs que ja havíem oblidat o que teníem guardats en la memòria. Per exemple, el gust d’una sopa de pollastre que la nostra àvia ens feia quan érem petits pot transportar-nos a la seva cuina i recordar-nos la sensació de benestar i seguretat que ens oferia estar amb ella. De la mateixa manera, el gust d’una pasta amb tomàquet que menjàvem a casa amb la família pot evocar-nos records de les estones a taula i les converses amb els nostres pares i germans. Segur que el te Earl Grey porta al capità Picard a un moment de felicitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.