Veurem que el patrimoni no és immune al pas del temps
ni tampoc als sismes, a les guerres, a l’espoli ni a l’oblit.
Moltes vegades és l’home qui accelera el declivi dels nostres
tresors patrimonials, ja sigui perquè en vol aprofitar
les pedres per una altra construcció, perquè hi vol fer
passar un camí per sobre, perquè ja no té la necessitat
d’usar-lo i llavors el deixa de mantenir i l’oblida, o, llastimosament,
perquè gaudeix fent-lo malbé.
L’altra cara de la moneda és que, per fortuna, sovint també
apareixen algunes persones que no volen deixar perdre en
l’oblit el nostre maltractat patrimoni i fan tots els esforços
possibles per allargar-li la vida, ja sigui conservant-lo,
restaurant-lo, rehabilitant-lo o reconstruint-lo.
Arribat en aquest punt hi ha opinions de tota mena. Hi ha
qui defensa que no s’ha de tocar el monument, només fer
les tasques de conservació però sense afegir-hi elements
impropis, assumint que els edificis tenen també una vida
i que tard o d’hora s’acaba. Arribat el cas, cal deixar-los
morir en pau i gaudir del romanticisme d’una runa i d’un
passat. A l’altra banda, hi ha qui es nega a deixar-los morir
i els vol donar una nova ànima perquè no desapareguin,
donar-li un ús que el mantingui viu i adaptar-lo a la societat
que el gaudirà com ho va fer la que el va construir. Inventar-
lo de nou, si cal. I, entremig d’aquestes postures,
infinites posicions plenes de matisos.
Avui dia, cal reconstruir una torre o una ermita, o val
més que les deixem morir en pau? Hi ha opinions de
tota mena. Si a principis de segle XX algú no hagués
tornat a aixecar els dòlmens del Montnegre-Corredor, a
hores d’ara potser ni els reconeixeríem i tan sols veuríem
unes grans pedres tombades mig amagades en els bardissars.
Però llavors aquests dòlmens que veiem avui són
prehistòrics o escultures del segle XX?… Ja ho veieu, la
discussió està servida.
Sigui com sigui, ara visitarem uns exemples de monuments
que han patit l’espoli, el vandalisme i l’oblit, fins
que algú va voler que no desapareguessin del tot. Els tenim
aquí al costat, de manera que els visitarem i després
podrem dir-hi la nostra. Som-hi?