Un astronauta és el principal sospitós d’haver-se menjat un tomàquet a l’Estació Espacial Internacional. Ell assegura que l’ha perdut, però ningú no se’l creu. Sembla una novel·la escrita en un gènere a mig camí entre el misteri i la comèdia. Però és una història real.
No era un tomàquet qualsevol. Formava part d’un projecte, pensat per a futures missions espacials, per determinar les millors formes de cultivar aliments a l’espai. S’experimentava amb tècniques hidropòniques (en l’aigua) i aeropòniques (en l’aire) per fer créixer plantes, sense terra ni altres medis similars de creixement. El nom del projecte és digne de la NASA: “eXposed Root On-Orbit Test System” o XROOTS. Podria traduir-se per “sistema de prova d’arrels exposades en òrbita”. De forma similar a algunes pel·lícules de ciència-ficció, en el laboratori de l’estació s’havien disposat múltiples compartiments de creixement de plantes, monitorats per vídeo, per analitzar tot el seu cicle de vida, des de la germinació de les llavors fins a la maduresa.
Alguns es van pensar que, donat que feia molt de temps que estava a l’espai, sense aliments frescos, l’astronauta havia caigut en la temptació. Per sort per a ell, una de les seves companyes espacials, va poder confirmar posteriorment la seva innocència: “El nostre bon amic Frank Rubio, que ja ha tornat a casa, havia estat culpat durant força temps per haver-se menjat el tomàquet. Però podem exonerar-lo. Hem trobat el tomàquet!”. Podria semblar difícil que s’hagués perdut en un lloc tancat, però cal tenir en compte que era un tomàquet minúscul i que l’estació fa 108 metres de llarg, i té, entre altres coses, sis dormitoris, dos banys i un gimnàs.
El tomàquet estava ben sec, ficat en una petita bossa de plàstic. Ja no es pot saber quin gust tenia. Potser seria com el d’aquests tomàquets grans, ben vermells i regulars? O com d’aquells que podem trobar en grans superfícies, sense cap mena de gust?
Hi ha hagut una sèrie de motius que han provocat que ens trobem amb aquestes varietats tan insípides. Per un costat, des dels anys cinquanta, la indústria agrícola ha prioritzat la selecció de les varietats de tomàquets resistents a les malalties i amb una bona durada de conservació, deixant una mica de banda altres varietats amb més sabor. Tanmateix, ha optat per cultius massius, sovint en hivernacles per accelerar el creixement, i per fer recol·leccions prematures per aconseguir un període més llarg de conservació. Ara bé, aquests no han estat els principals motius. Sorprenentment, els principals responsables hem estat els consumidors.
Quan hem anat a comprar, hem escollit els tomàquets que tenien el millor aspecte visual. De fet, això ho hem fet amb tota mena de fruites i verdures. La indústria, lògicament, ha seguit aquestes preferències, i ens han subministrat varietats amb un color i una forma homogènies.
El problema és que, els tomàquets, com més bonics, més insípids. Els tomàquets tenen un gen en el seu ADN que determina el grau d’homogeneïtat en la seva maduració (és el gen GLK2). Una mutació concreta d’aquest gen (la mutació “u”) fa que siguin totalment vermells i uniformes. Quan no tenen aquesta mutació, com és el cas dels tomàquets silvestres, en madurar, van agafant color vermell, però mantenen un color verd en zones a on no els arriba tant la llum. Aquestes zones verdes, a més a més, tenen una major tendència a esquerdar-se.
Resulta que aquesta mutació també altera la proteïna de la planta que regula la transformació de l’energia del sol en sucres. En concret, la mutació “u” fa que tingui menys concentració de sucre a l’interior del tomàquet. I menys sabor. I aquesta és la mutació que hem anat demanant a la indústria quan escollíem els tomàquets més bonics.
En els darrers anys, els consumidors hem deixat de prioritzar l’aspecte, demanant que tornin les varietats de tomàquets que tenen més sabor. Afortunadament, moltes d’aquestes varietats no s’havien perdut del tot i s’han pogut recuperar. Avui, en molts comerços podem trobar productes locals (no només tomàquets) que, tot i no complir certes regles estètiques, tenen altres característiques que els fan molt millors.
En realitat tenim una gran diversitat de fruites i verdures per escollir. Per fer-nos una idea, només al Vallès Oriental, hi ha inventariades 25 varietats locals de tomàquets. Com a exemples tenim el Rosa Ple de l’Etern, molt aromàtic, que serveix tant per a amanida com per a fer salsa i, per la seva carnositat i dolçor, és adient per fer confitura dolça. És rodó i llis, de mida petita, no superant els 8 cm de diàmetre. I és ple, d’aquí el seu nom. Un altre exemple és el Palosanto o Poma Ple, molt dolç, aromàtic, ple, carnós i sucós, apropiat per a salses i gaspatxos. És rodó i llis, de bona mida, de color vermell-taronja. El Rosa de Penjar és molt gustós i quan és madur es fon amb el pa, fins a la pell fina de fora. El Pometa i el Rosa Ple Gros, són adequats per a consum fresc en amanides. El Cor de Bou, és ideal per menjar cru, acompanyant amanides o d’altres plants frescs d’estiu. És de gran presentació per la seva forma de cor. Per la seva dolçor i carnositat se’n pot fer també confitura dolça i bones salses. El de Penjar de Marata, és ideal per a la conservació, ja que és molt llarga. Destaca el seu potencial per a sucar. Un altre tomàquet de penjar és el Bombeta Vermell o Cassanelles.
L’evolució dels tomàquets que mengem han seguit una evolució artificial determinada per les nostres preferències. De fet, durant mil·lennis, els humans hem seleccionat i criat plantes i animals amb certes característiques per aconseguir varietats que satisfacin les nostres preferències culinàries o les nostres necessitats agrícoles. És el que ha passat amb els tomàquets, tot i que en els darrers anys s’ha produït un viatge d’anada i tornada.
Amb l’aparició de la manipulació genètica es podria accelerar el procés evolutiu. Ara som capaços de modificar directament els gens. Això sí, amb moltes qüestions d’índole ètica, social i ambiental que enfronta posicions a favor i posicions en contra.
La Comissió Europea està revisant la normativa que regula l’obtenció de plantes amb noves tècniques genòmiques. Segons sembla, la nova normativa diferenciaria entre organismes modificats genèticament (GMO) d’aquells cultius obtinguts mitjançant noves tècniques d’edició genètica (per exemple, CRISPR/Cas9) que acceleraran els canvis que podrien produir-se de forma natural o amb tècniques de cultiu tradicionals.
Segons sembla, es vol obrir la porta a cultius que siguin més resistents al canvi climàtic, tant pel que fa a l’efecte de la sequera com de les plagues, cosa que facilitaria reduir l’ús de pesticides químics.
Tant si sou partidaris com si sou contraris d’aquestes tecnologies, tingueu en compte que, al final, som els consumidors els qui tenim la darrera paraula.