Quan es va rodar la pel·lícula Barbie, gairebé es va esgotar la pintura rosa a tot el món.
O, almenys, la pintura del principal proveïdor de la indústria de l’espectacle, Rosco Laboratories. El seu vicepresident de màrqueting va dir, posteriorment a la gravació, en una entrevista a The Times: “vam fer servir tanta pintura com teníem”.
No és gens senzill deixar sense un producte a una gran companyia internacional amb més de cent anys d’història que subministra a la indústria de Hollywood, i a moltíssimes companyies de l’espectacle, tant teatrals com televisives, arreu del món. Però és que tot el set de rodatge de la pel·lícula havia de ser de color rosa brillant. Els mobles, els carrers, els cotxes, els fanals i, fins i tot, les cases. Se’n van construir quatre a mida real als estudis de gravació.
No totes les cases de la nina Barbie són roses com les de la pel·lícula. El 1962, tres anys després del seu naixement, Mattel va presentar la seva primera “dreamhouse” (casa de somnis), la Cardboard Fantasy. Era un estoig de cartó que es podia obrir, mostrant la casa en un únic espai, des del dormitori fins a la sala d’estar, tota ella amb una certa estètica universitària. En aquell cas el groc va ser el color predominant. Anys més tard, el 1974 va introduir el plàstic llençant al mercat la Bohemian Townhouse, una casa adossada de tres pisos, de diferents colors vius. El 1979 va treure la Progressive Cabin, una casa de tres mòduls que es podia reconfigurar, amb parets obertes i enreixats, i colors càlids (la versió de dos anys més tard sí que va ser completament rosa). El 1990 va llençar la Bubble Gum Mansion, una casa clarament rosa amb columnes dòriques a l’entrada i ja amb elements elèctrics, com un timbre i un telèfon que sonen, i llum al mirall de la llar de foc i del bany. El 2000 va ser el torn de la Future Victorian, una casa articulada per obrir-se com en la versió original de 1962, amb colors rosa i lila. I la versió de 2021, la Content House, també amb molt de rosa i lila, va ser una casa especialment preparada per a fer Tiktoks (es poden fer filmacions des de molts angles).
L’amor de la societat per les cases de nines i les miniatures es remunta a segles enrere. Ben segur que les nines que apareixen en representacions de l’Antic Egipte tenien les seves pròpies versions de cases. Però la primera de les cases europees que tenim a l’imaginari col·lectiu, la de múltiples habitacions i molt de detall, no va ser encarregada fins a l’any 1558 pel compte d’Habsburg, Albert IV, per a la seva filla. En aquest cas era una còpia en miniatura d’una de les residències reials, la Casa Nuremberg.
La majoria de les cases de nines europees dels segles XVII i XVIII no estaven pensades per ser joguines, sinó per ser objectes d’exposició. La majoria eren propietat de dones adultes riques. Una de les que ha arribat fins als nostres dies és la casa de nines de Sara Rothé i està exposada al museu Frans Hals d’Amsterdam. És una excel·lent font d’informació de la vida quotidiana de la classe alta rica del segle XVIII perquè va ser construïda amb un alt nivell de detall utilitzant els mateixos materials de les cases riques dels canals d’aquella època. Encara conté els tèxtils, molt fràgils, les pintures, la plata brillant i la porcellana amb què estava moblada. Podem estar segurs que aquesta casa de nines mai va ser tocada per les mans dels nens; per això ha resistit la prova del temps en un estat tan excepcional. Té unes dimensions considerables (227,5 centímetres d’alt, per 173 d’ample i 72,5 de fondària), 12 cambres i uns mil objectes diferents. Hi ha una segona casa de Sara Rothé al museu Gemeente de la Haia. Una casa més recent que es pot visitar, en aquest cas al castell de Windsor, és la casa de nines de la reina Mary. Està feta en una escala 12 a 1 (fa, més o menys, un metre d’alçada). Es va construir entre 1921 i 1924. És una rèplica d’una casa de l’aristocràcia anglesa del segle XX. Té quatre plantes, amb aigua, electricitat i calefacció central, i està feta amb materials de qualitat com marbre, or i plata.
A mitjan segle XX es van començar a fabricar cases de nines de forma massiva, com a joguines. Les primeres acostumaven a ser cuines, amb paelles de la mida del polze i teteres de coure, dissenyades com a ajuda instructiva per mostrar a les nenes petites com mantenir la casa. Afortunadament, les noies es van començar a rebel·lar i les cases van passar a ser un objecte de joc. Va ser un bon senyal que la primera casa de la Barbie, la de cartó, no tingués cap cuina.
Segons els estudis psicològics, comencem a atribuir veus i idees a persones i objectes en miniatura quan tenim entre quatre i sis anys. Part de la fantasia de les cases en miniatura i els seus accessoris és que ofereixen una vida alternativa, on es pot explorar i representar situacions i experiències de la vida real d’una manera segura. Per als adults, les miniatures també poden ser un objecte de culte, permetent tenir cases d’una opulència inimaginable.
Moltes de les que s’ofereixen avui en dia s’han convertit joguines de gènere cap a les noies, fins al punt que els nois es troben exclosos i no tenen interès pel joc. Tot i això, poden ser igual de gratificants, atractius i importants per als nens. És una de les poques joguines a on poden estar jugant dues persones una al costat de l’altre, en lloc d’oposar-se o estar en algun tipus de formació en grup. Això potència l’aprenentatge de la cooperació i ajuda a prendre consciència del comportament dels companys de forma divertida i no competitiva. Per altra banda, potència el raonament espacial, i poden experimentar amb el concepte d’ordre i desordre, sense necessitat de la presència d’un adult. La diversitat d’elements els fa entendre que hi ha moltes formes de classificar les coses i les persones. I també els permet prendre decisions basades en la bellesa i l’harmonia visual. Finalment, els ajuda amb la motricitat fina. Col·locar els mobles en les posicions desitjades, plantejar les figures de la manera correcta i moure’ls pels espais de la casa, requereix delicadesa, força i precisió a les mans.