Estils Arquitectònics
En aquest article us presentem set estils arquitectònics dels segles XX I XXI, i us parlem d’alguns exemples per visitar.
1. Arquitectura Moderna – La funcionalitat
A aquest estil també se’l coneix com a Estil internacional i com a Racionalisme Arquitectònic. La seva màxima és que el que funciona bé, és bell. Inclou molts corrents que es caracteritzen per la simplificació de les formes, l’absència d’ornament i la renúncia a la composició acadèmica clàssica. Per contra, fa referència a diverses tendències de l’art modern com el cubisme, l’expressionisme, el neoplasticisme i el futurisme. La utilització de nous materials, com l’acer i el formigó armat, i les tecnologies que porten associades, van canviar la forma de construir edificis i espais. Fins aleshores el ferro era un material lligat exclusivament a les construccions dels enginyers, que havia tingut èxit en construccions com la de la Torre Eiffel. Exemples de l’Arquitectura Moderna són la Casa de la Cascada de Frank Lloyd Wright i l’Òpera de Sidney.
A Barcelona tenim el Pavelló d’Alemanya a l’Exposició Universal de 1929, de Mies van der Rohe, tot i que l’actual és una reconstrucció de l’original de 1986. L’objectiu era crear una zona ideal de tranquil·litat per al visitant cansat. La Cadira Barcelona, feta de pell i perfil metàl·lic, es va convertir en una icona, i encara es produeix i es comercialitza. Entre molts altres edificis, també tenim la Casa Bloc a Sant Andreu i el Dispensari Central Antituberculós al Raval.
Es considera que neix a la dècada de 1860 a Anglaterra, com una reacció al mal gust que dominava aleshores la producció en massa d’objectes.
2. Art Déco – El glamour
Fusiona l’avantguarda amb la tradició. Utilitza les innovacions del moment: les línies aerodinàmiques de l’aviació moderna, la il·luminació elèctrica (els neons són molt utilitzats), la ràdio i els gratacels. I, per altra banda, rep la influència d’estils anteriors, com per exemple dels asteques, de pobles africans i indis i de l’art egipci (sobretot en el moment del descobriment de la tomba de Tutankamon, el 1922). En aquest estil la decoració està per sobre de la funcionalitat. La geometria imperant és la del cub, l’esfera i la línia recta, així com de les ziga zagues. Representa el luxe, el glamur, l’exuberància i la fe en el progrés social i econòmic. Li agraden els materials cars, ja siguin industrials, com el crom, la baquelita i el plàstic, o naturals, com el marbre, fustes de terres llunyanes com el banús o la pell de tauró o de zebra. Es pot considerar una evolució de l’Art Nouveau, amb les influències del constructivisme, cubisme i futurisme i l’estil racionalista de Bauhaus. L’Empire State Buiding, i molts edificis de Nova York dels anys 20 i 30, pertanyen a aquest estil.
Tenim com a exemple proper la Clínica Barraquer. La planta està organitzada al voltant de dos patis centrals que il·luminen zenitalment les sales de reunions, i les façanes tenen un marcat caràcter racionalista definit per la superposició de finestres corregudes. La decoració interior és art déco. Tenim també l’Edifici Fàbregas, amb línies corbades i aire de transatlàntic.
Va sorgir a França just abans de la Primera Guerra Mundial, sent popular entre el 1920 i el 1939.
3. Brutalisme – La fredor
Els edificis solen a estar formats per geometries repetitives i sovint amb les textures dels motlles de fusta fets servir per donar forma al material, normalment formigó. El terme prové del francès “béton brut”, que es tradueix com a formigó cru. Tot i això, el formigó no és imprescindible, podent utilitzar materials alternatius com totxanes, vidre, acer, pedra i gabió. El que comparteixen són les característiques d’aspecte aspre i la possibilitat de veure els materials estructurals des de l’exterior. Aquest estil es va associar a les ideologies d’utopies socials. Un exemple és el convent de La Tourette de Le Corbusier.
Tenim molts exemples propers, com l’edifici Walden 7, de Sant Just Desvern, construït per a uns 1000 habitants, com tot un barri que, a part de l’extensió horitzontal la té vertical. Està compost per cèl·lules agrupables de 30 metres quadrats cadascuna, amb estudis des d’una fins a quatre cèl·lules. Un altre exemple és l’Hospital de Bellvitge, amb estructures en forma de bloc.
Va tenir el seu auge entre els 50 i els 70. Als anys 80 va caure la seva popularitat per la fredor que mostren aquests edificis.
4. Arquitectura High-tech – L’estètica i la funcionalitat
Aquest estil fa de pont entre l’Arquitectura Moderna i el Postmodernisme. També se’l coneix com a Tardo-modern. Fins aleshores, l’Arquitectura Moderna havia estat creant ciutats monòtones, amb un alt nivell d’estandardització i, a causa de l’entusiasme per la construcció econòmica, acabats de baixa qualitat. L’Arquitectura High-tech es recolzarà en la innovació i la tecnologia generant una estètica industrial. La finalitat ara serà, alhora, funcional i estètica. Als anys 70 hi havia una gran sobreexcitació per la carrera espacial i l’arribada de l’home a la Lluna, i es considerava que tot podria ser solucionat amb l’avanç i el desenvolupament tecnològic. Així, s’exposen els components tècnics i funcionals de la construcció. Són molt habituals les parets de vidre i les estructures d’acer. El Centre Pompidou de París, exemple d’aquest estil, deixa a la vista tota l’estructura: conductes de ventilació, escales mecàniques, transformadors….
A prop tenim l’exemple de la Torre Glòries (abans Torre Agbar), un edifici inspirat, segons l’autor, en els campanars de la Sagrada Família. Té una doble pell de formigó i vidre i 4000 dispositius led de diferents colors. I la Torre de Collserola, un edifici de 13 pisos d’alçada suspès d’un màstil i aguantat per un sistema de tirants, els inferiors d’acer i els superiors de kevlar (un material que no provoca interferències a les comunicacions de les antenes de la torre).
Es va desenvolupar durant els anys 70. Amb la crisi del petroli del 1973, aquests edificis es fan difícils de mantenir, tant pel ràpid envelliment, com per la despesa energètica. Als anys 90, el moviment evoluciona al que es coneix com a Arquitectura Sustentable.
5. Posmodernisme – El desig de bellesa
També se la coneix com a estil neoeclèctic. És un retorn de l’enginy, l’ornament, el color, la decoració i l’escala humana, en resposta a l’Arquitectura Moderna. Els arquitectes deixen enrere les formes i els espais funcionals i formalitzats d’aquell estil i, ara, es permeten una gran llibertat d’expressió. És una arquitectura sense complexos. S’utilitzen formes extravagants i amb una dosi d’humor i ironia. Són dissenys divertits amb molts colors i formes divertides. Es combinen freqüentment els angles no perpendiculars i les superfícies inusuals. Es retorna al passat, tornant a utilitzar elements premoderns com columnes, pilastres, motllures…. L’edifici de l’MI6 de Londres (que surt en diverses pel·lícules de James Bond) n’és un exemple.
A Barcelona tenim el Parc de Can Sabaté, amb elements arquitectònics simbòlics com pèrgoles, rampes i una piràmide de color verd. I el Teatre Nacional de Catalunya, concebut com un temple, amb un volum principal sota un únic sostre sostingut per dues columnates i un ampli hall d’entrada i una gran sala de representacions.
S’inicia als anys 50 i es consolida com a moviment als anys 70, mantenint la seva influència fins als nostres dies.
6. Deconstructivisme – El caos controlat
El deconstructivisme juga amb la fragmentació, el disseny no lineal, tot el que és discontinu i la geometria no-euclidiana (per exemple, amb formes no rectilínies). S’allunya dels altres estils, quant a la racionalitat i postulats tradicionals de concebre l’art. L’aparença visual dels edificis és la d’un caos controlat. Renega de la decoració, altera l’aparença estructural i aposta per un disseny que no segueix cap lògica. Se centra en la forma abstracta de l’edifici i no li presta molta atenció a com aquesta construcció pot complementar l’entorn que l’envolta. El resultat són edificis imprevisibles i impactants. El museu Guggenheim de Bilbao és un bon exemple de totes aquestes característiques.
A Barcelona podem veure’l a la Seu oficial de Gas Natural. Un edifici de quatre cossos articulats, amb un tancament de vidre que recull les ombres dels edificis veïns en un joc de transparències i reflexos, donant una imatge irreal i desmaterialitzada. Un altre exemple és la Plaça dels Països Catalans, davant de l’estació de Sants, una de les moltes places dures de Barcelona.
Va néixer a finals dels anys 80, i conviu amb el Posmodernisme i el High-tech.
7. Neofuturisme – La visió idealista
El neofuturisme és una visió idealista del futur, amb una estètica encantadora on també es prima la funcionalitat. Va evolucionar de l’Arquitectura High-tech, desenvolupant molts dels mateixos temes i idees. S’usen nous materials que ajuden a introduir nous conceptes en la realitat, mentre que es busquen solucions ecosostenibles. Té com a objectiu replantejar-se l’estètica i la funcionalitat de les zones urbanes de ràpid creixement. Els pavellons de Futuroscope a Poitiers i molts dels edificis de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València són exemples d’aquest estil.
A Barcelona tenim la Torre Calatrava o Torre Telefònica. Té una forma estructural que no es basa en un tronc vertical, com la majoria de les torres de comunicació, sinó que recorda a la silueta d’un atleta ajupint-se per recollir una medalla. Per altra banda tenim el Pont de Bac de Roda. Aquest pont té l’objectiu d’eliminar la barrera de les vies de tren entre el mar i una important zona de la ciutat. Aquest condicionant és el que porta a fer un disseny inspirat en els peixos, recordant, també, l’obra de gaudí i el seu caràcter mediterrani.
És un moviment que es mou entre finals del segle XX i començaments del XXI.