Tota la classe està concentrada dibuixant el bosc que tenen davant de l’escola. El professor passeja entre les taules i observa els treballs dels petits. En un moment determinat, s’atura davant de la Laura i li diu “no, no, no… els arbres no són blaus”. M’agrada imaginar-me un final de la història en el que ella li respon “els arbres també són blaus” i segueix pintant-los ben contenta. De blau. Afortunadament per tots nosaltres, grans pintors com Kandinski i arquitectes com Antoni Gaudí, o bé no van passar per un tràngol com el de la nena, o bé van fer cas omís a un intent tan descarat de tallar-los les ales. Així avui podem gaudir d’“En Gris”, una pintura a l’oli dominada pels colors, i del meravellós bosc colorit de l’interior de la Sagrada Família.
Gaudí va aconseguir que les columnes adoptessin les formes dels arbres, i que es dividissin en branques que són les que sostenen les bòbiles. I, amb els grans vitralls, que es pintés l’interior amb colors vermells, verds, blaus i grocs. En general, en el Modernisme, la naturalesa va ser la seva gran font d’inspiració. Arquitectes i artistes van representar i immortalitzar, en l’art decorativa, el model natural, fent un estudi directe i detallat del món vegetal. Ho van aplicar en la ceràmica, el mosaic, el mosaic hidràulic, el ferro, la pedra, el vitrall, l’enguixada i l’estuc. I ho van fer amb materials bàsics i senzills com el ciment, el fang, el vidre i la pedra. Van representar elements tan distingibles com la rosa, la fulla d’acant, el card de bosc, la margarida, el pi o l’hibisc. Són molt característiques les façanes, finestres, capitells i baranes plenes de fulles simulades. La natura, simulada, envaeix en el Modernisme els espais, dins i fora dels edificis.
No tots els estils arquitectònics simulen així la natura. El Noucentisme posterior, per exemple, segurament com a contraposició al Modernisme, retorna al model clàssic, d’inspiració grecollatina. Tanmateix incorpora el món industrial i tècnic, i s’allunya de les formes artesanes. La seva estètica aposta per la puresa formal i la manca d’ornamentació. Ja no fa referència a motius florals ni vegetals.
Podem comparar aquesta diferència en els detalls de les obres modernistes de, per exemple, l’Alqueria Cloelia i Can Llibre de Cardedeu, de les obres noucentistes de l’Ajuntament de Sant Celoni i de la Torre Viader de Cardedeu.
A Granollers podem comparar aquesta diferència en els detalls de les obres modernistes de, per exemple, la casa Miquel Blanxart, de les obres noucentistes de, per exemple, la casa Sebastià Costa.
Li passa el mateix a l’arquitectura moderna. No fa referència directa a la natura, sinó a l’art modern com el cubisme, l’expressionisme, el neoplasticisme i el futurisme. Ara bé, quan en té l’oportunitat, sí que integra els seus edificis en la natura que els envolta. Això ho fa la casa de la cascada de Frank Lloyd Wright. Té formes simples, sense ornamentació, és molt funcional, sense referències a la natura ni intents de replicar-la. Però s’integra plenament en l’entorn que l’envolta, amb unes terrasses sortints per obrir la casa enmig de la natura. Aquesta obra s’emmarca dins del que es coneix com a organicisme arquitectònic. Podem veure-ho en altres estils arquitectònics, com per exemple en l’estil Nòrdic d’Alvar Aalto, el qual obria grans finestrals en les seves obres per provocar una intensa relació amb l’exterior, com va fer en el Sanatori de Paimio.
De fet, la majoria dels estils arquitectònics i decoratius tenen alguna cosa que ens connecta amb la natura. Una forma habitual és utilitzant materials naturals, amb característiques visuals, tàctils, auditives i olfactives que els hi donen la capacitat de comunicar, fer sentir i experimentar experiències. La fusta és un exemple de material càlid i noble, que crea ambients més naturals, harmònics i agradables. I pot ser emprada en mobles, revestiments i com a material de construcció. Un altre material de construcció natural, també vàlid com a material de decoració, és la pedra. N’hi ha altres com el vímet, el jute, el bambú, les teles orgàniques, com el lli i el cotó, i les pells. Segons l’estil de decoració, lògicament, es tendeix a uns o altres tipus de material i de tractaments. Per exemple, en l’estil clàssic es fan servir fustes nobles, terres de marbre, entapissats en pell i fibres que reflecteixin ostentació, en l’estil nòrdic s’utilitza fusta lacada, amb colors neutres, o fustes de tonalitats suaus del pi i teles a les finestres, i en l’estil rústic, la teca i el roure i parets de pedra. I, addicionalment als materials, també es porta natura viva a l’interior, generalment en forma de flors i plantes naturals.
Fins i tot amb els materials artificials es poden replicar les formes, patrons i textures presents a la natura. És un “com si fos”, sense ser-ho. Per exemple, amb teles molt texturades, teles que imiten les textures dels materials naturals o materials que imiten la pedra autèntica. Tanmateix es poden replicar alguns dels estímuls que ens dóna la natura, com simulacions de sons naturals, música amb qualitats fractals, olors ambientals amb olis vegetals, moviments naturals utilitzant teles ondulades o punts de llum que canvien amb el moviment o amb el temps.
A l’article de “autenticitat” d’aquesta mateixa edició, us expliquem que, per sentir-nos bé i ser feliços, les persones necessitem estar connectats d’alguna manera. També us plantegem que hi ha quatre nivells: la connexió que tenim amb la natura, la connexió amb els altres, la connexió amb nosaltres mateixos i la connexió espiritual (o amb el món o l’univers, si no som creients). Fins ara us hem fet cinc cèntims de com l’arquitectura ens ajuda a connectar amb la natura. També està pensada pels altres tres nivells. Així, la Sagrada Família i els moltíssims monestirs, esglésies i catedrals, romànics, gòtics i barrocs que han arribat fins als nostres dies, són exemples d’obres que intenten portar-nos a una connexió espiritual. La majoria d’aquestes obres també faciliten la connexió amb els altres. Gran part dels temples estan pensats per acollir-hi a la congregació de fidels.
Altres construccions estan pensades per a altres col·lectivitats, com per a les famílies, en el cas d’una masia, o per als seguidors d’un equip, en el cas d’un pavelló esportiu. De fet, l’evolució de l’arquitectura al llarg dels segles ha estat impulsada, en gran part, per aquesta necessitat. Ho podem veure en l’evolució de les esglésies. Als voltants de l’any 1000 dC, es va començar a demandar espais cada cop més amplis a l’interior per al culte religiós. Per poder sostenir els sostres cada cop més grans, i a falta de bigues d’acer com les que tenim avui en dia, es va desenvolupar l’arc de mig punt, típic del Romànic. Segles més tard, en el Gòtic, es van desenvolupar altres innovacions com les bòbiles de creueria, els contraforts, els arcbotants i els pinacles, que van permetre fer grans catedrals amb grans espais interiors, i parets menys gruixudes que podien acollir enormes finestres per on entrés la llum. Segles més tard Gaudí va utilitzar formes geomètriques encara més eficients, com els arcs catenaris i els arcs parabòlics. L’altre nivell de connexió, el de nosaltres mateixos, l’arquitectura ens el facilita amb atributs com seguretat, confort o refugi.