Els Catarres està compost per la Roser Cruells, l’Èric Vergés i el Jan Riera. Parlem amb la Roser, contrabaix, baix i cantant d’aquest grup català d’estil pop-folk.

Com componeu les cançons?

En la creació musical, als tres ens agraden coses artístiques molt diferents. Ens hem de posar d’acord, i arribar a un consens. I ens acaba sortint una música que ens motiva molt. Conceptualment, tenim clar que som molt vitalistes i positius, ens sentim còmodes amb això. I també en expressar-nos en la nostra llengua materna.

“Conceptualment som molt vitalistes i positius”

Roser Cruells

I la temàtica?

Parlem de les coses que ens passen a nosaltres, que, després, potser modifiquem. Al final, els humans acabem vivint i preocupant-nos per les mateixes coses.

Has passat del contrabaix al baix elèctric

Tècnicament, el grup ha passat de sons més acústics a sons més electrònics. Teníem ganes d’investigar per aquí. I ja veurem cap a on anem. Ara bé, sempre sonarà a Catarres, no ens modificarà l’essència. Tenim clar el concepte, mirar el costat bo de la vida, i la combinació de les nostres veus, que és el que li dóna la sonoritat al grup.

Fas més activitats artístiques, a l’octubre exposaràs pintures

Pintar em relaxa molt i connecto amb mi mateixa. Em va molt bé per compensar l’altra part, que és molt cap enfora. És un moment com de meditació. Al final, fer coses artístiques, o ser creatiu, és una necessitat que tens de treure les emocions, les sensacions que tens a dintre, i d’entendre’t una mica a tu mateixa. Em passa que estic fent quelcom estètic que m’està parlant del que m’agrada investigar, de fora o de l’interior.

“La combinació de les nostres veus és el que li dóna la sonoritat al grup”

Roser Cruells

Què ha canviat en el grup des de “Jenifer”?

Els primers van ser uns anys molt caòtics. Amb el temps vam anar agafant les persones idònies per estar al capdavant de cadascun dels punts de l’empresa. Cal tenir en compte la psicologia dins del grup, perquè tenim una dinàmica de passar moltes hores junts. Ara tot encaixa, tothom està molt tranquil amb la seva feina, i és gent que s’il·lusiona com tu. Grans músics, grans tècnics i grans persones. Gairebé vint. Al final, s’ha de sortir a l’escenari, i necessito que, els que estan amb mi, siguin amics, que me’ls estimi igual.