Les lletres diuen més coses que les que porten escrites
Estimada Miss Barrett,
He llegit els seus poemes amb gran admiració, i he estat tan impressionat pel seu treball que m’he decidit a escriure-li per expressar-li els meus sentiments. Perdoni’m si la meva carta li resulta presumptuosa, ja que sóc un desconegut per vostè, però no he pogut resistir la temptació de fer-li saber com em sento.
La seva poesia em sembla única i extraordinària, i he estat fascinat per la seva habilitat per expressar sentiments profunds i complexos amb tanta claredat i elegància. També he estat llegint els seus articles sobre el poema d’Arthur Hugh Clough, i m’han semblat molt interessants.
Si estigués disposada a intercanviar idees i impressions sobre poesia amb mi, estaré encantat de continuar la nostra correspondència. Li agrairia molt si em pogués escriure de tornada per deixar-me saber si aquesta idea li sembla acceptable.
Li desitjo tota mena d’èxits en la seva poesia i en la seva vida, i espero impacientment escoltar de vostè aviat.
Atentament seu,
Robert Browning
Aquesta és la carta (traduïda) que va iniciar la relació, primer d’amistat i, finalment d’amor, entre Robert i Elizabeth Browning, dos poetes britànics del segle XIX. És considerada una obra mestra d’eloqüència i de delicadesa, i ha estat llegida i citada per molts amants i poetes com a exemple de com expressar els sentiments amb elegància i delicadesa.
Tot i que no es conserva la carta original, es dóna per suposat que estava molt ben manuscrita, amb lletra clara i llegible, i excel·lentment presentada. I és que, perquè una comunicació sigui eficaç, és imprescindible que el fons (el contingut de la carta) i la forma (el paper, la netedat, la lletra…) estiguin en harmonia i siguin coherents entre ells. Si la forma no és adequada, el missatge pot ser malinterpretat o no ser rebut de manera efectiva, tot i que el fons sigui correcte. Per exemple, si la carta hagués estat escrita amb lletres retallades dels diaris, com si es tractés d’un anònim, avui no parlaríem de la seva història d’amor (i tots dos es van acabar casant en secret a Itàlia).
No importa si volem declarar el nostre amor, deixar les coses clares a un adversari o fer publicitat del nostre negoci. A banda del contingut del missatge (el fons), hem d’utilitzar un format adequat. De la mateixa manera que no podem fer servir lletres agressives per a una carta d’amor, tampoc podem fer servir una lletra romàntica per a un anònim. És imprescindible usar la que toqui en cada moment. Estem parlant de les tipografies o fonts.
Tipografia és el terme emprat per referir-nos al disseny o estil d’un conjunt de lletres o caràcters. Inclou diversos elements, com ara la forma, la grandària, la pesantor i el traç de les lletres, i també l’espai entre línies i paraules, i altres característiques que afecten la seva llegibilitat i aparença.
Avui hi ha milers de tipografies disponibles en línia, i moltes empreses de disseny gràfic, publicitat i comunicació tenen les seves pròpies col·leccions de tipografies personalitzades. També hi ha moltes empreses dedicades a la creació de tipografies, i a mesura que la tecnologia avança, hi ha més possibilitats per als dissenyadors de fonts per a experimentar i crear-ne de noves.
Aquest gran nombre de tipografies pot ser un problema per als que no hi estan versats o els que no tenen una idea clara del que volen. Molts ens hi hem trobat mirant de triar-ne una de la llista de les disponibles en Word (i aquesta llista no representa ni l’1% de les que existeixen). No obstant això, també és cert que és un avantatge per als dissenyadors professionals. Amb tantes opcions disponibles, és més probable que es pugui trobar una font que s’adapti perfectament a les necessitats de cada disseny en particular, sigui per al logo del nostre negoci, per a les comunicacions amb els nostres clients, per als nostres anuncis publicitaris…
Una forma de categoritzar-les és utilitzant la història de les tipografies. Així, de la lletra de la impremta de Gutenberg el 1436 es deriven les fonts anomenades genèricament Blackletter. Es basen en l’estil d’escriptura manual de l’edat mitjana, que era usada per poder posar més text en una pàgina. Per això, és una lletra estreta i amb un serif obliquo (el serif és el petit trau que sobresurt de la línia principal d’una lletra, una característica de moltes tipografies com la Times New Roman).
Entre 1460 i 1470 van aparèixer les tipografies anomenades Humanistes Old Style, que miraven de copiar els manuscrits del segle XV. Aquestes tenen un contrast dèbil i gradual entre traçades gruixudes i fines, i un espaiat entre lletres ampli. No va ser fins a la dècada de 1490 que no es va desenvolupar la cursiva, també coneguda com a itàlica. El seu inventor, Aldus Manutius, va crear una lletra cursiva per als seus llibres, que era més estreta i més inclinada que la lletra romana estàndard. Va guanyar popularitat ràpidament per la seva elegància i facilitat de lectura, i perquè permetia als llibres ser impresos en un espai més petit.
Al segle XVI, apareix la Old Style, que mira d’allunyar-se de l’escriptura manual. Tenen un contrast mitjà entre traçades gruixudes i fines, i una modulació obliqua. D’elles se’n deriven la majoria de les lletres que coneixem avui en dia.
A partir de 1694, a França, vindrien les tipografies “de Transició” amb característiques tant de l’estil antic com del modern. Aquestes se separen encara més de l’escriptura manual. La seva modulació és vertical i el contrast entre traçades gruixudes i fines és mig o mig- alt.
A mitjan segle XVIII sorgeixen les tipografies Modernes, creades per Didot i perfeccionades per Bodoni. Són reconegudes per la seva verticalitat, pel fort contrast entre traçades gruixudes i fines i pels serifs horitzontals.
Va ser a finals del segle XIX que es va començar a utilitzar la negreta, creada per l’empresari alemany Louis-Nicolas Robert. Inicialment, va anar als titulars de les notícies als diaris i va guanyar popularitat ràpidament per la seva claredat i capacitat per destacar-se en un bloc de text.
Durant la Revolució Industrial vindria la Slab Serif o Egípcia, pensada per a treballs de publicitat. Són fonts que tenen poc o nul contrast entre traçades gruixudes i fines, i un espaiat ampli.
Posteriorment, apareixeria la Grotesca i la Neo-grotesca, creada per a treballs de retolació i publicitat, en alguns casos evolucionats per a text continu. Tenen algun contrast entre el gruix de les traçades i una lleugera quadratura a les corbes.
A partir de 1920 sorgeix la Geomètrica, a conseqüència de les protestes estètiques dels moviments d’avantguarda europeus. Són tipus lineals construïts a partir de línies rectes i figures geomètriques bàsiques com el cercle i el rectangle.
Després vindrien la Humanista, basada en la proporció de la rodona versal, els caràcters humanístics de les inscripcions romanes i el disseny de caixa baixa dels segles XV i XVI i la Incisa, basada en les lletres tallades en pedra o en metall, inspirades en l’escriptura manual i amb la intenció de tornar a l’antiguitat.
Per acabar la categorització podem parlar dels Scripts, tipografies que semblen escrites a mà. Són romàntiques, carregades de coneixement i bellesa, tot i que difícils de llegir. I de les Gràfiques, lletres que poden ser considerades imatges. Aquestes darreres tenen una gran varietat d’estils i acostumen a ser dissenyades per a temes específics, amb una gran personalitat.
Ja ho sabeu, tant si esteu enamorats com si voleu donar a conèixer el vostre negoci, trieu la lletra. Les lletres diuen més coses que les que porten escrites!