Parlem amb Joan Garrido, director de la companyia de teatre musical Milnotes.
La companyia, que va fundar el 2001, ha anat presentant diferents muntatges musicals, animacions i espectacles de petit i gran format. L’any 2014 obre l’Espai Milnotes, l’escola de teatre d’arts escèniques, plàstiques i dansa, oferint formació a alumnes de totes les edats, entrenament actoral i formacions per a empreses.
Com van ser els teus inicis al teatre?
El primer contacte el vaig tenir amb nou anys, precisament amb la sarsuela. La meva tieta estava en un cor de Granollers i necessitaven nanos per a una funció. Hi vam anar la meva cosina i jo. Al principi va ser una activitat més, amb assaigs de deu a dotze de la nit. Però el dia de la funció, amb la màgia interior, els canvis, les corredisses, els decorats que pujaven i baixaven, el vestuari, el maquillatge… és quan vaig dir “que interessant!!!”. Un dia, una nena que cantava molt bé es va posar malalta i la vaig haver de substituir com a solista. Amb tretze anys em va començar a cridar més el tema, vaig fer teatre a l’escola, els pastorets a Granollers i, de mica en mica, vaig començar amb el ganxo teatral, vaig fer un taller a l’Institut amb Txell Roda, estudis de teatre amb Frederic Roda, interpretació… I ho vaig anar compaginant amb estudis de cuina, una altra cosa que m’agrada molt.
I un bon dia entres al circuit professional
Vaig entrar a la companyia de sarsuela del Josep Maria Damunt perquè es va quedar sense tenor còmic. Jo tenia disset anys, i vaig passar el càsting. Amb divuit vaig fer temporada de sarsuela professional a l’Apolo, després al Tívoli, al Coliseum… i gira per tot Espanya.
Més tard crees Milnotes
Durant els nou anys que vaig estar fent sarsuela clàssica, em preguntava per què aquella posada en escena tan feta a l’antiga. El 2001, amb el Dani Pérez, amb qui continuem treballant junts, vam crear uns pastorets musicals, molt semblants a una sarsuela. Després vam fer altres musicals, ja amb una línia molt nostra, cuidant molt el detall i la imatge, sense tocar l’essència del que té la sarsuela. Jo sóc tenor còmic, la nostra línia és molt de riure, de donar un producte visual, que la gent s’ho passi bé… és el teatre que jo faig. La nostra imatge té molt de color, de lluentor… de fer espectacles musicals tipus Broadway.
I d’interaccionar amb el públic
Si, tenim un estil una mica “cubanero”, a on punxem a la gent, a veure què ens donen. La Corte del Faraón és la paròdia d’Aida convertida en una sarsuela cabaretera. A les Divas també interaccionem molt amb el públic. Vibro jo, però vull que vibri la gent. La interacció sempre és un risc per l’actor, així i tot, al final, et fa créixer. És com al teatre de carrer o a les animacions… se n’aprèn tant!
Què és el teatre per tu?
El teatre és vida. És art, i l’art és quelcom que tenim dintre, que podem donar. És cultura, és passió, és una manera d’expressar-se. I per mi, és la meva realització. És com que el destí, al final, m’ha dit, “sí, tu et dediques a això!”.
Com és el teu procés creatiu?
No saps per què et ve la inspiració de cop. Abans de portar-los a terme, els espectacles ja els tinc al cap. Després es van elaborant. Abans d’adormir-me sempre estic pensant coses. I estic molt obert, atent al que està passant i al que em dóna el moment. De vegades, d’una errada en un assaig surten coses noves. Jo sóc de posada en escena, per l’escriptura tinc al Dani Bernabé i per la música al Dani Pérez.
Com vas escollir La Corte de Faraón?
La Corte té una amplitud musical increïble. I té la seva pròpia història. Van tallar la funció i van engarjolar la companyia perquè parlava de coses que no estaven permeses en el règim franquista. Durant més de trenta anys va estar prohibida perquè tenia massa referències sexuals. Després, amb La Corte, em passa una cosa estranya. Vaig perdre a ma mare just un any abans d’estrenar-la. Tot el dol el vaig convertir en hores per treballar aquest producte. Va ser com, d’una cosa dolenta, treure alguna cosa bona.
Teniu moltes representacions fora de Catalunya
Fora d’aquí, la sarsuela està molt ben considerada. Allà exhaurim les entrades. Aquí, tot i tenir més de tres mil sarsueles catalanes, es fa més difícil. Potser és perquè no totes són bones musicalment. Sí que ho són La cançó d’amor i de guerra, La legió d’honor, la Gent del camp, El timbaler del Bruc i la cançó de La Santa Espina.
Com ets com a director?
Treus més resultat si tractes bé a la gent i tens paciència i, de vegades, respires profundament, que no funcionant a crits. Al final tens la gent que tens i has de treure el millor de cadascú. Sé animar a la gent. Penso que no és tan important tenir gent bona sinó gent que siguin persones, amb actitud d’equip. A Milnotes som com una família. És una mica el meu caràcter.
Si, porto tres grups d’infantil i juvenil. És una feina que m’encanta.
Que t’agradaria fer a futur?
M’agradaria molt tenir un teatre propi. Un teatre a on fer els espectacles de la companyia i a on portar coses de fora. A on tenir solucionat el tema de l’espai, de si hi ha focus, micros… i poder gestionar la programació. I és que, de vegades, és molt difícil amb el producte gran. En canvi, amb Las Divas, com que és de format més reduït, no parem. En qualsevol cas, estic molt agraït al món mundial de dedicar-me al que m’agrada i de donar feina a tanta gent del món de la cultura.
I pròximament?
Tinc un musical previst. Ja el tinc al cap. És gran, però no et diré pas quin és!