En moltes de les rutes anteriors hem visitat castells més ben o més mal conservats. Hem visitat el castell de Cànoves, el de Tagamanent, hem sentit a parlar del castell desaparegut de les Agudes, del castell dels Moros de Santa Margarida, del castell de Fluvià, del castell nou de Llinars, del misteriós castell de Palautordera, del castell de Vilamajor, del castell de
Montsoriu… Totes aquestes fortaleses militars volien protegir el seu territori d’invasions estrangeres però sobretot de l’enemic més temut de tots: els moros. Si més no, en part. En realitat, el primer objectiu de tots aquests castells no era protegir el territori, sinó dominar-lo

 

Som-hi?

 

Cada senyor feudal, des del seu inexpugnable castell, dominava amb mà de ferro la seva partió de terreny i feia servir la força i la por per defensar-se dels seus propis vassalls, de l’enveja dels senyors veïns i, si algun dia arribaven, també dels temibles moros.

Aquest cop vull posar el focus sobre un d’aquests senyors feudals de casa nostra: el temible baró que dominava les terres de l’actual terme de Llinars i les terres del Far. Era de la noble família dels Corbera i, si us fixeu, encara avui el municipi de Llinars porta el corb de la seva família al seu escut. Els barons tingueren dos castells: el vell i el nou. El vell estava dalt de la carena del Corredor i el nou l’alçaren al poble de Llinars. En aquesta excursió us proposo visitar el castell vell, també conegut com «el castell del Far».

Som-hi! Si recordeu l’excursió cap a la carena de can Bordoi de la revista d’aquí número 67, del setembre del 2017, teníem com a punt de partida el coll on la carretera de Llinars a Dosrius, la B-510 (km 7,8), salva la carena
a l’alçada de can Bordoi. Però en comptes d’anar en direcció a la Torrassa, com aleshores, anirem en direcció al Corredor. Deixem el cotxe a l’aparcament arran de carretera i ens enfilem per la «Carretera del Corredor » seguint el sender GR-92, marcat en vermell i blanc. No té pèrdua.

En només quatre-cents metres ja trobarem a mà esquerra un trencant que mena cap al Castell Vell. Avui acull una casa de colònies i dalt del turonet hi trobem les restes.

Una ràtzia de pirates sarraïns? No, ningú no va gosar enfrontar-s’hi, però tot i així no ha aguantat dreta fins avui. Per què? Cal remuntar-nos al segle XV, quan, a la mitjanit del 24 al 25 de maig de 1448, un fort terratrèmol va afectar la zona del Baix Montseny i la va enderrocar.

Des d’aleshores s’abandonà i ningú no li va fer cas durant centenars d’anys, fent que es perdés en l’oblit. No fou fins que el 1970 es van iniciar unes excavacions arqueològiques i es va redescobrir aquesta joia del nostre patrimoni.

Què en sabem, d’aquest castell que, més de protegir aquest coll natural, domina tot el terme de Llinars? Sabem que data del segle IX, ja que el trobem documentat  per primera vegada el 1023, i ens consta que el 1041 era
propietat de Gombau de Besora. Al llarg dels anys fou cobejat per tots els senyors importants del país, des dels comtes de Barcelona passant pels Castellvell, els Bell-lloc, els Far, els Centelles i, en el moment de la sacsejada, els Corbera.

Es veu que es tractava d’un castell de reduïdes dimensions
que estava envoltat per un fossat encara visible.
Com passà amb la majoria de fortificacions, s’anà reformant i ampliant al llarg dels segles. Destaca l’ampliació del segle XII, quan s’alçà la torre principal, de planta rectangular. El que el fa singular, però, no és la seva arquitectura sinó qui s’hi va allotjar, ja que s’han descobert troballes que permeten afirmar que fou un castell càtar.

Moltes de les peces de ceràmica, algunes amb l’escut dels Corbera, es troben al museu de can Bordoi.
Tornem a la “carretera del Corredor” i continuem seguint les marques blanques i vermelles.

Al cap de quatre-cents metres més, enmig de la carena, entre el turó del
Vent i el turó de la Majordoma, hi ha les restes d’un poblat ibèric, col·locat
estratègicament on es comuniquen el Vallès i el Maresme. Els laietans dominaven aquestes dues comarques i fins i tot es diu que el castell vell està construït sobre més restes ibèriques.

Si les visiteu, aneu en compte de no fer-les malbé, ja que és un patrimoni tan important com fràgil.

Continuem! Al cap d’uns set-cents metres, trobem una cruïlla. El camí asfaltat baixa a la dreta cap a la urbanització de Can Massuet del Far. Nosaltres, però, seguim el GR pel camí de l’esquerra durant un quilòmetre, que ens portarà a la masia de can Guitard, avui convertida en un magnífic restaurant, i, al seu costat, també arran de camí, l’esglesiola de Sant Andreu del Far.
Arribats aquí, donem per acabada la ruta i tornem cap al cotxe resseguint el camí. En tot cas, si se us ha fet curta, podeu allargar-la continuant el GR on, al cap d’un quilòmetre més, trobarem la masia de can Bosc, des d’on ja vam iniciar una altra ruta cap al Dòlmen de ca l’Arenes, a la revista d’aquí número 61 del març del 2017.

Una altra opció és recordar la ruta de Sant
Andreu del Far, que vam fer en el número 47 del gener del 2016 i on vam conèixer aquest temple gòtic tardà del municipi de Dosrius.

Dades:
Dificultat: Baixa.
Recorregut: No circular, d’uns 5 km (2,5 d’anada i uns altres 2,5 km de
tornada).
Desnivell: Coll de can Bordoi (315 m), castell Vell
(400 m), poblat ibèric (385 m), Sant Andreu del Far (425 m).
Durada: Una hora i mitja (45 minuts d’anada i 45 de tornada), sense comptar les aturades als punts d’interès.