Especial Entrevista a Nathalie Seseña

Aquest any Cardoterror ha tingut un quantiós moviment i participació, ja sigui per la predisposició dels convidats, la participació dels comerços amb la decoració dels aparadors de terror, el joc de “scape room” i el joc coordinat pel nostre equip de la revista D’aquí.

El joc de trobar les pel·lícules de terror Play –Panic, no podríem estar més satisfets del bon resultat rebut pels nostres molts participants. Durant la primera setmana de novembre es farà el  lliurament del premi a través d’un sorteig aleatori. Agraïm als comerços la seva participació amagant les trenta-vuit pistes en els seus aparadors. Si ja no podíem gaudir més d’aquest festival,   vam tenir l’ocasió de conèixer a la Nathalie Seseña, convidada pel festival entre altres artistes a la qual vam poder fer-li la següent entrevista: A les set de la tarda, sentim les campanes de Cardedeu.

És en aquest moment que ens recorda la seva escena a “Maribel y la extraña familia”. A la Pili, el seu personatge, li preguntaven “¿Y porqué suenan las campanas?”, i ella responia “No sé, a lo  mejor es que hay catástrofe”.

Tens algun personatge del qual t’hagis encaterinat especialment?

Si, dels meus dos primers personatges de televisió i cine, el de “Las chicas de hoy en día” i el d’“Alegre ma non troppo”.
I després estan aquests personatges pels que, vint anys després, encara em pregunten, com el de “El dia de la Bestia”i el de “Airbag”. I també els personatges com la Berta, tot i que potser és el  personatge més allunyat de mi mateixa.

I del cinema de terror, quin personatge t’agradaria fer?
Rosemary, de “La semilla del Diablo”.

Quina és la teva forma de preparar-te els personatges?
Per mi és molt important la primera lectura del guió, que és quan ja apareixen moltíssims suggeriments. Són com els primers colors amb els quals vas pintant. I després depèn molt de si és un personatge reconeixible. Cada personatge et fa transitar per un mon. Et pots basar en imatges de quadres, en persones que coneixes, amb improvisacions…
Un cop fet el treball de casa, és al plató o a l’escenari a on s’acaba de construir, amb els companys i el director. I és que som per com ens miren. I el truc és estar totalment present. Tot el que vivim ho és per primera vegada.

Què els hi recomanaries als actors i actrius que comencen?
L’actuació és una passió. És quelcom que no pots deixar de fer. Si no et contracten, sempre hi ha una manera de fer. La capacitat de crear sempre hi està. Jo, per exemple, vaig començar fent teatre de carrer. I tot i tenir la passió, després cal formar-se moltíssim. I és que l’instrument és el nostre cos, la nostra veu, la nostra cara, les nostres emocions…
Dius que la televisió, el cine i el teatre són formats diferents per explicar una història.

Tens alguna història que voldries explicar?
Hi ha un tema que m’impressiona, que és el de la immigració.
Ja vaig treballar com a directora amb un grup de teatre d’immigrants. És una de les situacions més fortes. Per altra banda m’agraden les històries de reis i reines, com els Tudor.

Parlant de personatges de reines, com veus la imatge de la dona a la televisió?
Queda molta feina per fer perquè hi hagi igualtat de gènere. Segueixen existint els estereotips de dona “florero” o tonta. I és que no hi ha gaires personatges de dones que estiguin en un lloc de  poder. La majoria de les històries estan escrites per homes i un escriu més a prop del què coneix, i això són universos masculins.