De Collformic a Sant Segimon del Montseny.

L’any del Senyor de 516, Segimon fou coronat rei de la Borgonya francesa. Una de les seves accions de govern més controvertides fou la de deslliurar els monjos de les feines manuals i imposar-los el cant permanent dels salms bíblics. Aquesta ordre reial no era fàcil de complir ja que, perquè el cant no s’interrompés mai, calia una gran quantitat de monjos que es van haver de fer venir des de tota França. Al morir la reina, Segimon es casà amb la donzella de companyia de la seva esposa. El príncep hereu Sigeric, no content amb la nova unió del seu pare, amenaçà de mort la seva madrastra i, de retruc, el seu propi pare. Segimon, enfurismat amb el fill, en un atac d’ira li saltà al coll i l’escanyà fins la mort. Terriblement afligit pel que havia fet, es retirà en un monestir d’Agaunum, a l’actual Suïssa.

La importància del nouvingut anacoreta de sang blava donà nom a aquell primitiu santuari, que fou conegut  com a Sant Segimon del Montseny. Segimon se’n tornà per governar les seves terres, però fou desterrat i fugí, ara sí, al monestir d’Agaunum, tot i que acabaria sent arrestat i executat. Per la seva tràgica mort –i per haver convertit el seu regne al catolicisme–, fou ungit als altars amb el rang de Sant. No obstant això, la primera notícia documental de Sant Segimon del Montseny no és fins el 1290, quan tan sols era una petita capella dins una cova. No fou fins el segle XVII que es començà a construir l’actual santuari i hostatgeria. Tant si és cert que el propi rei Segimon visités aquest indret, com si només ho fessin generacions i generacions d’ermitans entregats, per quin motiu van triar justament aquest racó per recloure’s? Com no pot ser d’una altra manera, al llarg dels segles aquest indret també ha generat nombroses llegendes que ens han arribat fins avui. Voleu descobrir els secrets d’aquest lloc màgic? Som-hi!

Com a la ruta anterior, també iniciarem la nostra excursió des de Collformic. Pujarem per la carretera de Palautordera al Montseny (BV-5301) i tirarem amunt fins a Collformic (al km 26,5), on  aparcarem el cotxe. En comptes d’anar cap a La Calma, des de l’altra banda de la carretera seguirem un corriol marcat amb el GR 5 que s’enfila cap al turó d’en Besa. És una pujada forta  d’uns vint minuts de durada. Abans d’arribar al turó, trobarem el camí de Sant Segimon i, deixant el GR, girarem a l’esquerra i seguirem el camí principal amunt.

Obviem el camí que puja cap al turó d’en Besa i la seva barraca. Al cap de poca estona arribarem al coll, situat entre aquest turó i el turó d’en Bac, i baixarem pel camí principal (a la dreta). En aquest punt entrem al terme de Viladrau, i a partir d’aquí el camí planeja avall cap al sot del torrent dels Rentadors. No té pèrdua. Segueix vorejant el serratVaquer i s’endinsa per un altre sot, el de les Falgueres.

Continuem sempre pel camí principal. Al cap d’una bona estona, a mà dreta trobarem la font de Sant Miquel dels Sants, on ens podem refrescar  una mica. Continuem cap al coll de les Tres Creus i no podem deixar de pensar en la llegenda que ens explicà l’Òscar Farrerons sobre les tres creus de Sant Segimon, abans de fusta i des del 2002 de ferro, que recorden la tràgica mort d’un pastor i els seus dos fills en aquest coll víctimes d’un llamp. Ja gairebé hem arribat. En tombar de vessant, ja ens apareix de cop i volta el campanar del santuari de Sant Segimon coronat amb la
seva característica piràmide.

Què té aquest indret de màgic?

Segons en Martí Boada (Llegendes del Montseny, ed. Brau, 1992), hi ha una llegenda documentada al segle XIX que ens narra la història d’una dona molt pobra de Campins que, mentre es  dirigia a Santa Fe, passà a prop del gorg negre de Gualba. Mentre reposava, una dona d’aigua la va sorprendre i li va proposar una feina: cuidar una dona malalta que es trobava enllitada al santuari de Sant Segimon. La dona contestà que sí de seguida i la dona d’aigua li digué que cobraria per avançat pel seu treball. Li demanà que estengués el davantal i que no mirés què li posava, que només podria fer-hi un cop d’ull quan tingués la malalta al davant. La dona, agraïda, assentí.

Dit i fet, la pobra dona continuà la seva ruta i, quan era a punt d’arribar a l’oratori, sucumbí a la curiositat i mirà què portava al davantal: un bon grapat de segó. La dona s’enfurismà i amb ràbia el llençà a  terra. Continuà cap a Sant Segimon sense aquella càrrega i retrunyint les dents de la ira que la corroïa per dins. En arribar al santuari sentí un«clinc» a terra. S’ajupí i comprovà que eren unces d’or! Engrunes de  segó que havien quedat enganxades al davantal. La dona, pàl·lida com la llet, tirà a córrer cap a on havia llençat tot el segó, però ja no en quedava cap rastre.

 

Una és la del nom. Diuen que es diu «de Barretons» perquè els ermitans hi guardaven barrets fets de palla que tenien molt bona acceptació entre els montsenyencs, ja que, segons deien, qui tingués maldecap i es posés un d’aquells barrets, no només se li alleugeriria el dolor sinó que mai més en tornaria a tenir. La capella de Sant Miquel també té una altra superstició. Diuen que tota parella acabada de casar que, aferrant-se a les parets rocoses de la capella, la pugui contornar sense caure penya-segat avall, serà inseparable i viurà una vida feliç. Jo, per si de cas, no us ho recomanaria perquè l’estimball fa venir vertigen!

Arribats fins aquí ja podem refer el camí fins al punt de tornada i delectar-nos, ara més, amb les meravelloses vistes que ens ofereix el massís, ja que des d’aquí s’esguarden els Pirineus, Osona i el Vallès.
Si us ha agradat la ruta, no patiu, perquè el Montseny, el Vallès i el Montnegre ens reserven encara molts més racons per descobrir. Així que no deseu gaire lluny les botes, que el mes que ve en visitarem un altre que també us agradarà!
Bona ruta!

Categories: Excursió