Especial Sant Joan :

 

Rituals i tradicions

 

És una tradició estesa arreu que qualsevol planta (herba) collida abans de sortir el sol pot guarir malalties de la pell fregant-la: berrugues, brians, erosions de la pell, dolor reumàtic, migranya… A continuació us expliquem algunes aplicacions de les plantes collides per Sant Joan. Ara bé, si volguéssiu fer servir algun d’aquests remeis que ens ha portat la tradició, us ho ha de prescriure un expert.

 

L’herba de Sant Joan, o Pericó, té el màxim de la seva floració pels volts d’aquesta data.

També se la coneix amb altres noms, herba de l’alegria, per les seves propietats guaridores. Tradicionalment es barrejava amb oli d’oliva verge i es deixava quaranta dies a sol i serena. L’”oli de cop”  resultant l’utilitzaven per minimitzar els cops, en ser antiinflamatori i antisèptic. A l’edat mitjana, al Pericó, també se l’anomenava espantadimonis, i es cremava en les cases en què es creia que hi havia entrat el Dimoni. I és que també té propietats antidepressives i relaxants.

Sembla que el nom de “verbena” del castellà prové de la planta berbena. A l’edat mitjana es feien rituals nocturns de purificació, sobretot a la nit de Sant Joan, amb la presència d’aquesta planta. I és que aquesta planta es feia servir per a la febre, el mal de fetge, mals de cap, ansietats i grip. També es va utilitzar en pocions i beuratges pels endevins i bruixes que facilitaven a aquells que creien en la seva capacitat afrodisíaca. Dioscòrides, un escriptor de medicina grec del segle I, la considerava una herba sagrada, ja que era una de les espècies més emprades en les cerimònies religioses.

 

Un bon grapat de rituals té a veure amb l’amor. Quan volien un beuratge d’amor, aquesta era la millor data per fabricar-lo. Moltes de les plantes que es feien servir contenien tòxics al·lucinògens, i podien ser perilloses per la salut. Un ritual menys arriscat consistia a encendre dues espelmes vermelles al dormitori per atraure l’amor. També hi havia pràctiques per conèixer el futur amorós. Així, per exemple, si una noia llençava tres faves a la cambra: una de pelada, l’altra a mig pelar i la tercera sense pelar, i les buscava amb ulls clucs l’endemà, tindria resposta a com seria el seu marit. Si trobava la pelada, el seu futur marit seria així: un pelat com la fava, pelat i pobre com una rata. Si trobava la que té la pell tindria un marit ric i benestant. La fava a mig pelar indicava un futur espòs ni pobre ni ric. Un altre ritual era el de posar set flors sota el coixí per veure el futur en somnis. També deien que si una espurna queia sobre la roba durant la foguera, et casaries abans que acabés l’any.

I parlant de la foguera, aquesta ha estat sempre ideal per aconseguir els nostres desitjos i deslliurar-nos de les coses que ja no volem. Es diu que n’hi ha prou amb escriure-ho en un paper que cremarem a mitjanit a la foguera. Per altra banda, la tradició diu que saltar la foguera et purifica, i que si la salten dos enamorats agafats de les mans per set vegades, seran feliços plegats. Tradicionalment es llençaven brases de la foguera als pous per purificar l’aigua.

Hi ha molts rituals associats a l’aigua. Banyar-se al mar o en algun gorg a la mitjanit es creia que conservava la salut. Rebolcar-se en la rosada de matinada es pensava que evitava l’envelliment. I mullar-se el cabell la nit de Sant Joan feia que creixés més i millor.

 

En ser un moment màgic, es creia que durant la nit i a l’alba, els tresors, les monedes, l’or… es feien visibles per un sol instant. Si ens hi trobem, cal dur alguna cosa beneïda, i no apartar la vista del lloc on s’ha vist el tresor, perquè sinó, tot desapareix a l’instant.

També sembla que s’obren les portes que comuniquen amb el més enllà. És el moment en què encantats i encantades es poden alliberar dels encanteris i en què follets, dones d’aigua i altres éssers màgics fan un tomb pel nostre món i podem veure`ls. Les dones d’aigua són éssers de la mitologia catalana, anteriors fins i tot a la dominació per l’Imperi Romà. Es troben llegendes a diferents indrets, entre ells al Montseny. Vesteixen túniques que renten a la nit, es pentinen els seus llargs cabells, i poden conviure amb un home quan se n’enamoren i l’afavoreixen amb riqueses fins que l’home trenca el secret fent públic que la seva parella és una dona d’aigua, moment en què deixa de ser ric, perd la seva companya i veu la seva vida convertida en una calamitat.

 

Us desitgem un Sant Joan ben màgic i que trobeu molts tresors!

Categories: Uncategorized